Mostrando etiqueta

cultura

    Cultura Coach

    És normal que en algun moment de la nostra vida pugam trobar-nos perduts, confosos, tristos, angoixats, ansiosos, deprimits o inclús vàries d’aquestes coses al mateix temps…És el que té ser animals racionals: sentim, pensem, raonem i no sempre podem fer-ho veient el got mig ple. Hi ha qui viu angoixat perquè no troba feina, d’altres estan de baixó perquè l’empresa no els funciona com caldria. Però els motius no sempre són així de clars i concrets. Cal tindre present que també podem caure en depressions o en crisis existencials terribles sense tenir, almenys aparentment, cap motiu. Fa uns quants anys, a aquest desconegut dimoni se li deia «nerviós», ara, ja tenim diferents noms propis i especialistes que ho estudien, ho diagnostiquen i també ho tracten: els psicòlegs i els psiquiatres.

    Aquesta última dècada han nascut a l’Estat Espanol uns especialistes hereus de la societat nordamericana que es presenten com «entrenadors de la vida», se’ls anomena «life coach». Compte amb açò, no són necessàriament titulats universitaris i tampoc estan autoritzats per tractar cap problema relacionat amb la salut mental. Els  «life coach» són entrenadors, persones que acompanyen els seus clients en el camí cap a determinats objectius: l’èxit, el triomf, la bona gestió empresarial o l’autocontrol emocional…Si aquest és l’objectiu, sols heu ‘d’entrar al facebook i trobareu moltes persones que vénen els seus serveis de coaching personalitzats o en forma de tallers.

    Resulta curiós com molts estem convençuts que si visitem un «life coach» ningú ens etiquetarà amb els termes «boig» o «tronat». A més, aquell qui es deixa aconsellar per un coach sap que està actuant d’una manera moderna i sap també que molts famosos també tenen el seu propi entrenador, no sols físic sinó també mental. Així de clar, si vas a un coach, podràs dir tranquil·lament en el teu cercle: «Jo tinc el meu propi life coach personal» Si vas a un coach, podràs també vanagloriar-te de que fas bé anant a algú que t’ajuda a créixer i a ser millor persona, sense que això implique tenir un transtorn diagnosticat. Com veiem, encara que açò és una novetat, anar a un coach està socialment acceptat, digam que ho pots fer sense amagar-te i amb la cara ben alta. Si anem més lluny, potser el fet de saber que actues com ho fan molts famosos és reconfortant i, de segur, que també et pujarà l’autoestima i la confiança. Si vas al psicòleg, segurament seleccionaràs a qui dir-ho, perquè no és una realitat tan socialment acceptada, tots sabem que encara existeix cert estigma. Seria molt possitiu que arribara un moment en que els famosos lluitaren contra l’estigma i contaren públicament les seues crisis, les seues patologies, les seues malalties i les seues visites recurrents a psiquiatria. D’aquesta manera, normalitzaríem una realitat, a saber, que molts de nosaltres hem necessitat, en alguna ocasió, d’un especialista en salut mental. No hi ha que amagar-se, així són les coses, es comenta que el 20 per cent dels pacients de medicina general són pacients que podrien ser derivats a psiquiatria però que el metge de capçalera decideix tractar-los (generalment són pacients lleus o estabilitzats) per evitar el colapse dels seus col·legues de salut mental.

    Però la cosa no acaba ací. Si vas a un coach, cap la possibilitat que a la llarga també et convertisques en coach. De fet, en conec un bon grapat que, després d’haver atravessat algun problema personal, com que han vist que és un novedós i atractiu camp professional, han decidit convertir-se també en life coach. De fet, si ens fixem bé, en aquest món del coaching caben persones de distints perfils i especialitats: ingeniers, arquitectes, economistes, advocats psicòlegs….A més, si ho pensem bé, realment, l’oferta del coach és interessant, moderna i atractiva: tenir un confidencial amistós que es dedica a traure la millor versió de nosaltres. Resulta curiós com els humans reconeixem que volem èxit i no reconeixem que estem malalts, reconeixem que volem millorar les nostres habilitats socials i no reconeixem que tenim estrés, ansietat o depressió. Tinc un amic que l’altre dia va anar al psiquiatra i es va trobar amb un alumne seu a la consulta, pel que em contà, ho va passar molt malament i hagué de tartamudejar per justificar la seua presència en aquell lloc.

    Els coach, s’enfoquen en traure el nostre millor rendiment, en que aconseguim l’èxit. Ens ajuden a invertir correctament el temps. La presència actual del coach està també justificada totalment pel temps i l’ànsia en què vivim: tots volem trionfar. És aquest el motiu pel qual abunden tant i destaquen a les xarxes socials. Pegues una patada a una pedra i de sota, en surten una dotzena de coach. Realment em fa gràcia, perquè si ens pasegem per les xarxes socials, molts de nosaltres, de manera inconscient, ens hem convertit en coach: busquem imatges amb text i les peguem o inclús posem una foto nostra i escrivim un text donant consells. De fet, la gent ha interioritzat la necessitat de donar missatges motivacionals. Encara que ho comprenc, a títol personal continua costant-me això de donar consells, què voleu que us diga, sóc més de la vetlla escola: escoltar, dialogar, fer-me present….Sempre he sigut molt prudent a l’hora d’aconsellar.

    Em preocupa molt que aquell especialista en «coach» no siga conscient de les seues limitacions amb els seus clients. No sóc partidari d’utilitzar cap etiqueta, però un problema d’ànima (diem-li de moment així) és quelcom distint a una debilitat que et dificulte aconseguir determinats objectius. Salut i malaltia, tampoc són conceptes dels que m’agrada abusar, per les fines línies que separen cadascuna d’aquestes dues, però els coach han de detectar quan es troben davant d’alguna persona amb problemes de salut mental. De fet, els psicòlegs són professionals sanitaris i els coach són mentors, entrenadors, tècnics del benestar….El psiquiatra? És un metge i com a tal, està capacitat per recetar-te la medicació pertinent. Tots sabem que en aquesta societat trionfa la paraula, el màrqueting, les xarxes, la imatge, és per això que fa por la confussió entre peres i bresquilles, pomes i carabasses. No ens pot ajudar més qui actualitze millor el seu facebook o qui penge videos parlant d’una manera guai o de com d’important és la felicitat. La paraula és necessària però en totes les èpoques s’ha utilitzat, també, per a enganyar i manipular la realitat.

    A fi de comptes, aquesta cultura del coach és, en certa manera, una reminiscència de la maièutica de Sòcrates. El mestre, escoltava els seus deixebles i dialogava servint-se de preguntes. D’aquesta manera, procedien mestre i deixeble fins arribar a una conclusió després de diverses contradiccions. Sempre he sigut un gran admirador de Sòcrates i el seu deixeble Plató, no obstant, mai he tingut clar això de que tots tenim al nostre interior les definicions essencials dels conceptes o la solució als nostres problemes. Pense que moltes vegades no podem traure res del nostre interior, estem totalment desarmats i podem necessitar ajuda…No ens enganyem, la cultura del coach és semblant a la maièutica socràtica, això sí, amb els euros per davant, Quines coses ens haurem de tragar mentre va quedant aparcada la filosofia!