El problema del coronavirus és un problema filosòfic de gran magnitud. D’una banda, tenim la realitat de la pandèmia: extensa i amb moltes arestes. D’altra banda, a través de la percepció, ens creem una imatge mental i simplificada d’aquesta. I finalment, com que no tenim un llenguatge limitat, ens allunyem encara més d’aquesta realitat. No obstant, necessitem comunicar-nos.
Si partim de la tesi que les paraules són també formadores de pensament, hauríem de tenir precaució amb l’ús que en fem d’elles en el nostre dia a dia. Insistisc, allò que diem s’allunya sempre de la realitat i alimenta allò que pensem i fem. Altre problema filosòfic podria ser: Existeix una veritat absoluta?
En tot cas, la realitat és molt diferent a com la definim. I clar, molta gent critica, culpabilitza, imposa sense ni tan sols parar-se a investigar amb profunditat. I molts pocs opten per la precaució i un obedient silenci. Si engeguem la televisió, veiem a periodistes venuts a una ideologia i si fullegem els periòdics, ens trobem amb titulars polèmics, amb lletra gran i una imatge atractiva o polèmica. Això sí, buda d’arguments.
Per tant, no es d’extranyar que la caverna imite allò que veiem i escoltem. Tots sabem que els mitjans de comunicació influeixen moltíssim en el pensament de les persones. I a sobre, tenim als catedràtics de bar, opinant sobre les vacunes a ritme de cassalla. A més, els nostres polítics, lluny del consens, llancen fletxes enverinades a l’oposició com si estiguessin en plena guerra medieval. I mentrestant, al carrer, va sembrant-se l’odi i complicant-se la convivència entre les persones.
I la bretxa va fent-se gran. Els més necessitats, es debiliten i perden la veu. I els més sabuts, també ignorants, vacil·len d’estar informats perquè s’han cregut les declaracions d’algun especialista en el miserable art de parlar per no callar. Així ho veig, mentre uns sofreixen la pandèmia silenciosament, els altres alimenten la pròpia ignorància, enrocats en una falsa veritat.
Potser caldria reconéixer, amb humilitat, que parlar i fer-ho amb criteri, no és cosa fàcil. Que insultar no és mai cap argument. I que això del “I tu, més” (tu quoque) a més de ser una fal·làcia, no dóna força a cap opinió i en cap cas justifica que siguem coneixedors de la veritat. No estaria gens malament que reconeguérem, quan cal, la pròpia ignorància. Estaria bé que escoltàrem amb atenció i que ens mostràrem receptius a modificar la nostra tesi inicial. En realitat, debatre no és, en absolut allò que fan en determinats mitjans de comunicació, Ni tan sols allò que fan els nostres representants polítics. Això de tesi, antítesis i síntesi, sembla que no ho estudiaren.
Ja ho deia abans, el problema del Covid és, en certa manera, un problema filosòfic. A fi de comptes, mai estarem en possessió de la veritat. Ara bé, hem d’intentar aproximar-nos a aquesta, encara que siga una mica i això ho podem fer desde l’humilitat o, si cal, el meravellós silenci. El silenci, l’obediència i la responsabilitat són, en els temps que corren, una mirada tendra cap als més necessitats.
I el valor més potent, almenys ara, és el reconeixement de la pròpia ignorància. I la humiltat, clar. Ja ho deia mon pare: “Quan toca, cal callar..”
