En plena pandèmia, moltes persones han perdut un ésser estimat. I això hauríem de tindre-ho tots i totes ben present. Enfront d’una gran pèrdua d’aquesta magnitud es genera molt de dolor i sofriment, sobretot quan la mort és inesperada i es fa present en circumstàncies adverses. Però quan la mort truca a la porta, estem destinats a atravessar un camí un tant obscur: el dol.
Em sembla molt important que li dediquem un temps al dol amb certa naturalitat. Som animals amb emocions i la pèrdua, sobretot la mort inesperada, provoca molt de dolor que irremediablement hem de sentir. El dol és un procés humà i humanitzador que, en tant que som animals socials, exigeix d’un suport per part d’aquelles persones que ens envolten.
Em sembla també important que, quan ens sentim una mica millor, aprenga’m a identificar un fet que pot intensificar el nostre sofriment: el desig o ànsia de retrobar-nos amb els nostres éssers estimats. Però, també cal que siguem realistes i sincers amb nosaltres mateixos: això no és possible. Així és, quan algú se’n va cap allà, tots sabem que ja no torna i qui sap si el veurem o no en altra vida. I sí, és un procés difícil, però l’ésser humà té un enorme poder i si cal, amb ajuda, podem aconseguir no viure ancorats en la pèrdua que ens dificulta viure aquest procés amb una perspectiva una mica diferent.
Amb el pas del temps i molta paciència, podem aprendre una nova manera de viure, estimant els nostres difunts. Un amor sense mirades, sense besos ni abraçades però que cobra força amb els records i pensaments. Un amor amb llàgrimes, clar que sí, però també amb somriures. Ara bé, per tal de viure un amor en l’absència, cal una reeducació que ens facilite una acceptació del sofriment i una cohesió amb aquells qui ens necessiten.
