Any rere any, augmenta el nombre d’alumnat diagnosticat amb algun problema de salut mental: depressió, ansietat, fòbia social, hiperactivitat… Compte, també cal tenir present que vivim en una societat de control i som una generació hiperdiagnosticada. Però en qualsevol cas, les xifres de suïcidi en adolescents s’han duplicat aquestos darrers deu anys, convertint-se en la primera causa de mort no natural a l’Estat Espanyol. Sols per això i també pel respecte que em mereixen les families, pense que cal una reflexió i prendre’n partit.
La desmotivació, la tristessa i la indiferència també s’han accentuat entre el meu alumnat. Avui mateix, un company de feina m’ha comentat que, en vora 30 anys de tasca docent, mai s’havia trobat amb tant de passotisme a l’aula. Els professionals de l’educació no ho tenim gens fàcil amb aquesta generació intolerant a tot allò que no provoque sobreestimulació.
Tothom en parla de l’estigma de la malaltia mental. Als centres educatius es fan cursos que pretenen visibilizar la malaltia i normalitzar l’assistència als professionals de salut mental. En aquest sentit, hi ha famosos que ajuden confessant que van a teràpia. Però el discurs actual de la «happycracia», ens ho complica encara una mica més. Existeix tota una indústria que a través de coachings, gurús i mentors, dispara ocurrències i memés de fàcil digestió, prometent-nos la felicitat. L’autoajuda ja governa la indústria del llibre i allò que penetra és el que volem escoltar: «Amb voluntat, podem ser feliços» Si ho pensem bé, es promou un concepte de felicitat genèric i molt bàsic. A fi de comptes, el missatge també és el següent: és millor ser «porc feliç» que un «Sócrates insatisfet»
Amb el pas dels anys, m’he trobat amb el meu alumnat pel carrer i he arribat a la conclusió que gran part d’ells portaven una vida bastant normal. Possiblement, la majoria de problemes que tenien en l’adolescència eren crisis vitals. La Filosofia, pot ajudar-nos a detectar les falses creences, els prejudicis, també a conéixer-nos millor… De vegades, l’anàlisi terminològic o la reflexió, ens pot ajudar a actuar d’una manera menys impulsiva, més racional i saludable.
En l’antiguetat, les escoles filosòfiques eren escoles per a la vida. Conceptes com l’ataràxia, l’actitud contemplativa o la dialèctica, podrien ser claus en el nostre present més qüotidià. No hem d’oblidar també que la psicologia prové de la Filosofia i que és en el segle XIX quan es separa amb la pretensió de convertir-se en un saber científic. Evidentment, l’especulació filosòfica, és necessària perquè posa sobre la taula tantíssims conceptes i teoritza de cara una millor autocomprensió de l’ésser humà.
La mort i el dolor o sofriment, de vegades, provocat per aquesta és un tema molt silenciat. Les cases del finat de gom a gom, els gots de tila i els crits de desesperació s’han anat substituïnt pels silenciosos tanatoris, els ansiolítics de tercera generació i una silenciosa discreció. No hem d’oblidar que som animals socials i com a tals, vivim i ens necessitem uns a altres. La pràctica filosòfica ens pot ajudar també a suavitzar el nostre malestar, fent-nos veure que en pràcticament totes les situacions, el dolor és necessari però el sofriment és opcional.
L’associació Víctor Frankl de València fa una gran tasca en les cures paliatives. També és d’agrair una gran onada d’intel.lectuals que pretenen retornar la filosofia al carrer, a la cura sui. Mónica Cavallé i Natxo Bañeras en son dos grans representants… Omar Linares publicà fa poc de temps la seua tesi d’acompanyament filosòfic a la Universitat de Granada. L’amic i filòsof, Juan Carlos Castelló, segueix lluitant per a que l’acompanyament filosòfic siga una realitat a la Universitat de València. Alguns teòlegs com Pablo d’Ors, han sabut conciliar el valor de la tradició cristiana i la budista de cara el procés d’acompanyament en el dolor el silenci, la compassió i l’esperança.
Sin comentarios