És curiós com, des de ben petits, ens han educat que el sofriment és simplement un mitjà per aconseguir un fi: estudiar per aconseguir una bona feina, treballar per poder independitzar-te, treballar dur per poder afrontar la hipoteca o simplement per assegurar-te una jubilació digna. Confiem plenament que el sofriment és circumstancial i que arribarà un moment en què aconseguirem la felicitat i deixarem de patir. L’altre dia vaig coincidir amb un amic del meu pare i li vaig preguntar per la salut de la seua dona. Pel que sembla, la seua senyora pateix d’eixa malaltia que tanta gent s’està emportant. En preguntar-li, em posà la mà al muscle i sense poder evitar la llagrimeta, em digué: «Sergiet, aprofita ara que eres jove». Jo tampoc vaig poder evitar emocionar-me
Mentre conduïa en direcció al treball no podia evitar aquella sàvia sentència, tot preguntant-me de quina manera deuria aprofitar el temps. Eixint més de festa? Hauria de viatjar més? Actualment, les coses no estan com per anar «tirant coets» i això limita bastant l’acció del verb «aprofitar». Com que vivim en una situació d’inseguretat, vaig decidir que continuaria vivint amb la mateixa moderació.
L’endemà, quan prenia café, un amic collidor del meu poble em contà que tan sols estaven guanyant entre 20 i 25 euros. Sense perdre l’ànim em deia que actualment ja es parla de collidors de primera i de segona. Els primers són els veterans, estan assegurats, guanyen un sou digne i els queda no res per jubilar-se. Els segons, treballen quan els necessiten i cobren amb la mà tancada. Però, compte, tant els uns com els altres paguen llum, aigua, hipoteca, mengen, beuen i descendència. Aleshores, em vingué al cap la conversa del dia anterior: Resulta impossible arribar a fi de mes amb aquesta situació laboral!. I si això és poc, quan et queixes d’alguna cosa, sempre surt algú que et diu: No et queixes, que tenir treball avui en dia és com si et tocara la loteria. A més, gran part dels que van a treballar, ho fan amb plena consciència que el sacrifici no els conduirà a una vida millor. Les preocupacions van rosegant i rosegant i arriba un moment en què ens esclavitzen. Què li podem dir a una persona que es troba en aquesta situació? Com pot gaudir de la vida? El sistema és desigual, clarament desigual, i mentre uns roben, altres ni tan sols poden anar al cinema o, simplement, fer front al menjador dels seus fills.
Moltes persones han assumit que el sofriment forma part de les seues vides i que no és ja un mitjà, sinó la realitat eterna amb què han de conviure. Malauradament, és així. Molta gent se sent obligada a familiaritzar-se amb el patiment, donar-li la mà i continuar subsistint. A fi de comptes, sempre hi està present el molt punyeter: desenamorament, malaltia, atur, deutes, desnonaments… Aprofitar el temps? Això què collons és?