Agafa-li la bossa al teu fill quan surta de l’escola, no siga cosa que es canse. Persegueix-lo donant-li mulladetes de pa encara que t’ignore i estiga jugant al parc amb els seus millors amics. Inscriu-lo a una escola prestigiosa ben cara i també a una bona acadèmia d’anglés sense fer-li entendre que això costa diners. Penja contínuament fotos del teu fill o filla a les xarxes socials exagerant la seua descomunal bellessa i convencent-lo que mai has conegut cap ésser tan perfecte. No permetes que el teu fill o filla s’embrute ja que la gent podria considerar-te un gran marrano. Si s’embruta, dis-li que no pot anar per la vida fet un «gitano». Sí, sí, dis-li «gitano» i d’aquesta manera identificarà una raça humana amb la brutícia i l’asquerositat… Quan el teu fill s’ho estiga passant d’allò més bé allà als tobogans, encara que li talles el rotllo, fes-li entendre repetidament que la seua vida està en perill. Soluciona-li tots els conflictes que puga tindre amb els mestres, companys o amics i d’aquesta manera evitaràs que haja d’atravessar eixe mal tràngol de traure’s ell, tot sol, les castanyes del foc. Fes-li els deures per a que els tinga bé i li posen una bona nota. Creu-te amb exactitud tot allò que et conte sobre el seu professor o professora. Tampoc permetes que s’aprope a algun gosset o gatet ja que li podrien transmetre alguna greu malaltia infecciosa…Si el teu fill plora, immediatament acudeix per consolar-lo i si té fam, et poses el davantal i li prepares un menú de tres estrelles, aprofitant que s’ha posat ara de moda açò de la cuina. I una cosa, mai li digues que tens un mal dia, que estàs cansat o cansada i que necessites, una mica, la seua col·laboració, això podría traumatitzar-lo.
Si ens fixem bé, els pares d’ara són taxistes, entrenadors, majordoms, mestres, guardaespatlles…..Sigam sincers, els pares estem molt més els xiquets necessiten pares que estiguen tranquils i estables emocionalment doncs ells viuen una època molt tensa i explosiva. Però s’entén massa bé que els pares i mares tenen por de no donar-li als seus fills allò que realment es mareixen; tenen por de no facilitar-los la felicitat. I en aquest aspecte, també ens estressem: el xiquet ha de tenir les dents perfectes, el cos perfecte, el material escolar més bonic del món, la roba més bonica, la casa perfecta… A totes aquestes exigències, cal sumar-li l’estrés que es respira en qualsevol ambient: «Corre, què no arribes…» Vivim clarament en un context de neurosi, un malestar de la cultura, baix el meu punt de vista, gens saludable. I clar, així som els humans, acudim a la meditació o mindfulness quan realment ho necessitem; quan realment toquem fons. De fet, si ho pensem bé, la pràctica meditativa hauria de ser habitual i formar part del dia a dia. Pel contrari, ho instrumentalitzem tot, inclús la respiració, com si això de respirar adequadament i relaxar-se fos quelcom extraordinari. Mon pare, llaurador de professió, treballava tot el sant dia, però quan arribava a casa sempre tenia el seu moment per jugar, xarrar, relaxar-se amb la família….
Si eres un pare o mare sobreprotector, no t’hauria d’extranyar que en un futur els teus fills et seguiran necessitant: cuinar, fer el llit, anar al metge, buscar feina, matricular-se a la universitat, fer la compra, preguntar als professors o al tutor sobre els seus deures….Que tampoc t’extranye si el teu fill o filla responsabiliza o culpabiltza el professor, el centre o inclús l’actual sistema educatiu dels seus patètics resultats acadèmics. Prepara’t perquè és molt probable que hages d’acudir també a la revisió d’algun examen a la universitat ja que, molt probablement, el teu fill ni tan sols es molestarà en parlar amb el professor sobre l’examen en qüestió que té suspés. De fet, les seues preocupacions seguiran sent superficials i ben distintes a les teues: la moto, el telèfon, el gimnàs, la roba que posar-se o què sé jo si la propera excursió a la neu o el proper event d’algun DJ conegut…De quina manera pagar tot això, no li preocuparà el més mínim perquè mai li ha preocupat i tampoc mai li ha suposat un problema. Sense anar molt lluny, l’altre dia vaig quedar amb una alumna fora d’horari escolar per tal de solucionar-li uns dubtes. Mentre jo li explicava unes coses servint-me d’esquemes que li feia al moment, ella tragué el telèfon i es posà a redactar-li un missatge a sa mare. Segons em contà, es tractava d’una urgència ja que la mare havia de comprar-li una samarreta i no recordava la marca. Així és, per a l’alumna era molt més urgent que sa mare no s’equivoqué… És qüestió de prioritats i cadascú té les seues, això sí, la hiperpaternitat i també la sobreprotecció, contribueix a que els joves no modifiquen les seues prioritats i no configuren mai la seua pròpia escala de valors. Sigam seriosos, els joves han d’aprendre a sobreviure per ells mateixos…
Així és, els xiquets han d’equivocar-se, han d’investigar, han de descobrir els seus recursos i per suposat; han d’embrutar-se i també han de pegar-se trompades i inclús, perquè no dir-ho, fer-se sang alguna que altra vegada…De fet, ens hauria de preocupar si els nostres fills o filles mai s’embruten o mai s’han fet una ferida… Si això ocorre, potser caldria preguntar-se: El meu fill no juga? Per què no juga? Tinc jo alguna responsabilitat? I ara venen les grans preguntes: Volem el bé dels nostres fills? Volem que siguen autònoms? Volem que siguen responsables dels seus actes? Volem fills creatius i reflexius? Volem que pensen abans d’actuar? D’altra banda, s’ha posat de moda això de convertir els fills en un símbol d’estatus social i això és clarament patètic perquè tractant-los com a prínceps no els deixem viure eixa etapa tan natural i necessària que els permet aprendre dels errors i formar-se com a persones. Atenció a la sobreprotecció, compte amb la hiperpaternitat; no és gens saludable evitar la frustració, cal considerar-la vital, natural i en definitiva, un procés pel qual tots passem i hem d’aprendre a enfrontar. Ah i per favor, la intel.ligència és quelcom més que treure un 10 en les exàmens. Saber parlar, cooperar, tindre la capacitat de ser empàtic, assertiu…Resulta un problema fer-se major i no tindre les eines per enfrontar-te a la vida. La capacitat de reflexió potser siga la millor herència que podem deixar als nostres fills o als nostres joves…Ah, per favor, no passa res si alguna vegada els xiquets s’avorreixen, això també és saludable i permet que es posen a pensar; una pràctica molt urgent avui en dia.