Aquesta vesprada m’he deixat caure al sofà i m’he entretingut una llarga estona amb les xarxes socials. M’he aturat en veure una imatge d’un amic que feia tan sols uns dies havia viatjat al Perú. En aquesta fotografia, apareixia Carles amb dos nens petits als braços. No he pogut evitar detindre’m, sorprés per la gran quantitat de comentaris que anaven apareixent: «Felicitats», «Gran tasca», «Que gran eres, amic», «Vals molt»…. Envaït per la curiositat, li he enviat un missatge preguntant-li al respecte. Pel que m’ha explicat, estava recorreguent el país amb la seua dona i afortunadament se li havia presentat l’oportunitat de visitar un col·legi de la zona.
A les xarxes socials, existeix una tendència no sols a maquillar les nostres vides sinó també a idealitzar tot allò que els altres ens narren des de l’altra part de la pantalla. Pel que em contà, simplement abraçava uns xiquets que se li havien apropat. Jutgeu vosaltres si en aquest context són proporcionades les felicitacions i si considerem un èxit el simple fet d’estar abraçant a dos nens. I en absolut seré jo qui negue la tendresa que desprèn aquesta meravellosa imatge.
No hem d’oblidar la nostra condició d’animals socials i que les xarxes representen l’espai social per excel·lència que molts pocs estan disposats a renunciar. Per això, ens agrada pegar palmadetes a l’esquena fent ús d’expressions descontextualitzades però que reforcen la pertinença a un determinat grup. En definitiva, no ens importa massa el coneixement, ni la veritat, sinó únicament la presència; la visibilitat. Compte amb la llàstima, malgrat ser inútil, s’ha normalitzat molt entre tots nosaltres. Pel que m’explicà l’amic Carles, aquells xiquets vivien en un país subdesenvolupat però també en una zona agrícola dotada de recursos més que suficients per tirar endavant. Llàstima i compassió, aparença i realitat, molt que aprendre per davant…