Mostrando etiqueta

miedo

    Por a la mort

    Aquest matí m’he trobat amb un senyor major del meu poble que passejava per la porta de ma casa agafat del seu inseperable gaiato. Quan l’home s’ha percatat de la meua presència, ha anat disminuïnt la velocitat i reduïnt marxes fins que finalment ha estacionat davant meua. Després d’una potent alenada i dues o tres bocanades d’oxigen, alçant uns centímetres el seu bastó amb un moviment tremolós i un tant expressiu, m’ha dit:

    – Ai xiquet, els genolls i les cames no em funcionen.

    Una vegada recuperat, ha focalitzat la seua lenta mirada en l’interior del meu garaig i inmediatament ha proseguit senyalant el meu cotxe amb la punta del seu bastó:

    – Què fas, netejant el cotxe? Em podries posar una mica de gasolina d’eixe cotxe tan bonic que tens ahí aparcat? Eixe cotxe, arreu arreu, valdrà un millonet de pessetes.

    Aquest senyor sempre m’ha demostrat tenir un gran sentit de l’humor. Com a mi també m’agrada la broma li he explicat que el meu cotxe funcionava amb gasoil i no amb gasolina com ell realment pensava. A continuació, he seguit:

     – Si vosté s’anima a canviar de combustible jo li puc posar gasoil, però pot imaginar-se quin seria el final…L’home, amb un entranyable somriure, m’ha contestat:

    – Ni gasoil ni gasolina xiquet, deixau estar, tot és broma, allò que realment voldria és tindre 20 anys menys. Ja tinc quasi un segle de vida, saps? Jo crec que ja sóc un poc majoret…

    Li he dit que de moment, no s’ha inventat això de poder llevar-nos edat. No obstant, he continuat:

    – Ara bé, allò que sí està en les nostres mans és aguantar amablement el que ens passa. O siga, és preferible suportar el dolor amb paciència i amabilitat. També podem  cuidar-nos descansant i acudint al metge perquè ens recepte alguna coseta que ens suavitze una mica el dolor…Però llevar-nos edat, això no és possible…

    L’home m’ha explicat que tampoc li preocupa massa això d’anar-se’n cap allà… M’ha dit també, amb les seues paraules, que té la maquinària massa oxidada i que tampoc li fa massa gràcia això de donar feina als altres. Curiós, veritat? Resulta impactant com, mentre hi ha gent que té pànic a morir, hi ha d’altres que veuen la mort com un estat, encara que indesitjable, almenys sí natural.

    Cal ser conscient que el tema de la mort semmpre ha sigut ocultat, amagat, negatiu, evitat, esquivat….Però clar, en definitiva som animals, simplement això: animals. No som ni superherois, ni sobrenaturals, ni infinits, ni immortals, ni molt menys superiors a la resta d’animals…Som això, animals, animals que pensem,  això està clar, però animals a fi de comptes. Animals mamífers com un gos, com un gat o com un porc. I més prompte que tard ens n’anirem cap allà, al mateix lloc que aquest estimat home.D’altra banda, convé que cuidem els nostres majors, ells són font de saviesa però també són els qui han treballat pel nostre present. Compte amb això: no deurien ser mai cap molèstia, més bé haurien de ser prioritat en la nostra societat. Els nostres majors són, en acte, allò que nosaltres som en potència. I pel que fa a la mort, tampoc us preocupeu massa, a fi de comptes, quan la mort vinga, en eixe moment, nosaltres ja no hi serem…Si hi ha una veritat més gran i evident en este món és que tots passarem o bé per la caixa o bé cremats entre brasses, això sí, sempre i quan no inventen altra cosa més moderna que tampoc m’extranyaria.