Aquesta nit no he dormit massa bé, m’he despertat vàries vegades fins que he pensat: què collons faig ací, me la pire a viure! Com de costum, he anat al Bar Rhettus i he desdejunat com un rei. Mentre bebia el got de llet amb café i degustava els meravellosos croissants de xocolate, he pres una decisió: “Ara agafaré la piragua i me n’aniré al faro de Cullera”. Sempre m’han agradat els esports de contacte amb la natura.
A les 7:30 ja estava allí al pie del cañón!. Abans de descarregar la piragua, he baixat al mar per corroborar l’aparent moviment brusc de les ones. Estava algo marejada, sols un poc. De sobte, he vist un home bastant major que caminava en direcció al Mareny de San Llorenç. M’he dirigit a ell: Perdone senyor, “com veu vosté avuí el mar? El veu algo més marejat que de costum? Realment m’invaïa certa indecisió, no sabia si entrar. L’home m’ha contestat: “Ja t’he vist xiquet amb la piragua, ves amb compte amb el mar”. Finalment m’he unit a ell, la invitació no era explícita però la seva extroversió em feia pensar que per ell no seria cap problema compartir la passejada matinal en aquell lloc tant màgic.
Xarrant xarrant hem caminat una hora: aproximadament fins la platja nudista i tornar. Hem començat parlant d’un tema habitual: la crisis. M’ha parlat dels seus fills i m’ha comentat que s’havia fet una caseta. També m’ha explicat que la seua dona va tenir una intervenció quirúrgica molt agresiva per un càncer d’estòmac. Jo també li he contat sobre la meua feina i sobre la figura del meu pare que casualment ara tindria també 70 anys.
El llenguatge és una de les grans potencialitats humanes. Necesitem parlar i comunicar-nos. A més, els humans tenim un prejudici sobre la soletat, la soletat pot ser acompanyant: avuí m’he sentit molt acompanyat a la platja. També em senc molt acompanyat quan converse amb tú. Gràcies per tot rizitos!