Aquesta vesprada m’he entretingut una mica amb les xarxes socials. M’ha cridat l’atenció una publicació d’un amic meu. A la fotografia apareixia Carles en una escola del Perú i amb dos nens petits entre braços. Allò que més m’ha sorprès ha estat la gran quantitat de comentaris afalagadors que hi havia sota el post: «Gran tasca la teva», «El món necessita gent com tu», «Vals molt», «Orgullós de tu, amic…»
Com que el llistat de felicitacions era extens i jo ho veia un tant desproporcionat, també envaït per la curiositat, li he enviat un missatge interessant-me per ell i per la seva situació. Pel que m’ha explicat, estava visitant el Perú amb la seva parella i simplement havien aprofitat l’oportunitat de visitar un col·legi en una localitat. M’ha recordat que la seva dona era mestra i l’experiència de visitar un centre educatiu li havia resultat força interessant.
Com veiem, hi ha una tendència a idealitzar tot allò que ocorre a les xarxes socials. I a més, com que no volem prescindir d’aquest contacte social, actuem baix el paraigua d’un mateix patró de conducta, intentant quedar bé. Jo em pregunte: Potser té sentit que felicitem algú pel simple fet d’estar amb xiquets en una escola i en un país diferent del nostre. Bé, potser sí, però replantegem la qüestió: És que no seria més normal que algú o alguna s’interessés per comprendre «què» està fent el meu amic i «per què»?
Aquesta cultura de la immediatesa ens impulsa també a extreure conclusions precipitades, sense ni tan sols mostrar interès pel context o la situació. A més, la qüestió és de màxima profunditat filosòfica perquè simplifiquem el devenir i la diversitat construint una imatge immutable, estàtica, petrificada que molt poc té a veure amb l’autèntica realitat.
El mur d’una amiga meva està ple d’imatges d’èxit, rutes de senderisme, ciutats boniques, posturetes en el gimnàs, balls i frases de motivació… Però en canvi, no hi veig cap imatge o publicació relacionada amb el consum del tabac, alcohol, la mala alimentació o les relacions tòxiques de parella… Podem afirmar que en aparença, la meva amiga és una dona d’èxit, però en la realitat és una persona com una altra: amb imperfeccions i draps bruts. De cas hi ha alguna vida perfecta i de color de rosa? Siguem sincers!
És molta la gent que es passeja habitualment per les xarxes socials projectant una imatge impol·luta. EL valor de la competitivitat, de l’èxit i el poder estan de moda. No obstant això, molts pocs s’atreveixen a fer públiques les seves inseguretats o angoixes existencials. Em sembla molt superficial que els valors del mercat estiguen tan sobrevalorats en contraposició als valors del cor com la solidaritat, la compassió, l’empatia, la tendresa…
Em sembla urgent que reflexionem a propòsit d’aquesta dictadura del like. No deu ser molt saludable viure pendent de l’aprovació dels altres o comparant-nos amb qui sempre ens mostra la seva vida de color de rosa. Cal tocar de peus a terra i mirar més enllà de l’aparença. En definitiva, tots tenim dies blancs, negres, biografies amb tonalitat de grisos.
Sin comentarios