Pare, recorde aquelles paraules que em digueres: «Sergiet, fixa’t, els polítics tenen mel a la boca». Jo era un adolescent, però aconseguires que m’asseguera al teu costat i em fixara no només en què deia aquell senyor tan ben vestit que parlava darrere d’una tribuna, sinó també en com ho transmetia. En aquell moment et vaig donar tota la raó, per a què negar-ho, era evident que aquell home parlava com si tinguera «mel a la boca». Però saps què, pare? Amb el pas dels anys la meua opinió anà canviant i, tal com sol ocórrer, mai no ho parlàrem.
Mira, pare, avui mateix, un polític ha estat elegit secretari del seu partit polític i per carregar a les seues espatlles famolenques, a partir d’ara, el nou càrrec, li han fet una entrevista. He contemplat com cadascun dels seus gestos, moviments i, per suposat, el llenguatge verbal, estaven estudiats. Tampoc no és cap novetat: tots sabem que els polítics de carrera tenen assessors que van pautant-los totes i cadascuna de les seues intervencions públiques. Doncs aquest polític també tenia «mel a la boca», però saps què, pare? Ara pense que això del llenguatge és, en última instància, una qüestió de forma i una arma de doble fil. De fet, estan de moda els eufemismes polítics: a la «recessió» ara li diuen «creixement negatiu»o «desacceleració econòmica»; a les «retallades», «devaluacions competitives de salaris»; a la «pujada d’impostos», «recàrrec temporal de solidaritat»… Pare, en tot cas, no és una mel, aquesta, del tot verinosa? Hi ha qui té mel a la boca però fel al cor, paraules d’ovella i fets de llop. Ai la doble cara: gent que té déu en la boca i diable en el cor o cara de dijous sant i fets de carnestoltes. Hi ha tanta hipocresia i mediocritat!
A l’època antiga, hi vivien els sofistes i si els haguérem sentit parlar haguérem pensat el mateix: «que tenien mel a la boca». Però els molt punyeters, en coherència amb el respectable «relativisme» que professaven, defensaven, mitjançant l’art de la «retòrica», una cosa i la contrària. Però tot no acaba ací, pare. El mestre Sòcrates, amb la seua humil dialèctica, primerament escoltava, però al final, mitjançant preguntes i respostes, acabava trobant contradiccions i acostant la gent (maièutica) cap al seu terreny; ara sí, un terreny d’idees absolutes i universals. Atenció amb això del llenguatge, actualment hi ha gent que t’ho posa tot molt fàcil, tant és així que et prometen la lluna en un cove i, al final, quan creus que està tot lligat i al sac, patapam: t’han donat garses per perdius.
Com veus, pare, això de parlar «amb mel a la boca» sempre s’ha estilat. Però saps què? Així som els humans, potser ens deixem portar massa per les formes, per l’aparador, quan en realitat el que caldria és fixar-se en altres coses: la valentia que té un polític d’exposar-se en un debat del tot improvisat, el contingut de cada mot pronunciat o simplement la legitimitat que té la seua paraula en funció de com haja actuat anteriorment. Últimament, pare, escolte molts representants amb discursos premeditats, paraules que ixen de la boca i a poc a poc acaben evaporant-se i perdent la seua legitimitat. M’entristeix que la política vaja convertint-se en un art d’enganyar i de maquillar o manipular la realitat. Pare, ara és quan realment valore eixa naturalitat amb què treballaves: al cap i a la fi, les persones som tan naturals com una carxofa. Cada vegada estic més convençut que si la política agafara com a referència eixa manera que tenien els nostres pares de fer-ho tot tan fàcil, els ciutadans recuperaríem també la confiança perduda en la classe política.
Sin comentarios