No recorde cap moment de la meua vida en que no haja tingut incertessa: On podria anar de vacances? Què podria fer durant el cap de setmana? On podria anar de sopar amb la meua parella? Quina carrera vullc estudiar? Compte, aquesta incertesa pot extrndre’s també a situacions més delicades: Ara que m’he divorciat, què serà de la meua vida? Ho superaré? Com afrontaré aquesta greu malaltia que m’han diagnosticat? Seré capaç? De vegades, cosa normal, també m’ha rondat pel cap algun que altre dubte de tipus existencial: Em despertaré demà? Hi haurà vida després de la mort? No li pegueu voltes, així som els humans: pensem i ho fem, moltes vegades, amb incertesa.
Quan la incertesa s’hi manifesta, les persones optem per la planificació: organitzem les vacances, els caps de setmana, els aniversaris, telefonem al restaurant per reservar taula o inclús ens confesem per asegurar-nos un accés directe allà en la vida eterna. Així és, detestem la incertesa i, sempre que podem, intentem esquivar-la. Per cert, l’altre dia, el meu amic Carles em contà que la seva parella era d’eixes persones que necesiten tenir-ho tot planificat: l’hora en que han de quedar, el lloc on aniran el cap de setmana, el que han de menjar cada dia…Segons em contà, molt apenat, el control era tan bestial que no pogué evitar tirar la toalla. Ara bé, sempre hi ha gent més despreocupada que abrassa la incertesa amb total convicció que és un dels camins que cal prendre per viure una vida mínimament feliç. Acàs sabem què ocorrerà aquesta nit? Acàs sabem si demà ens despertarem? A saber…Tenir-ho tot controlat és imposible i sentir incertesa tampoc ens hauria d’angoixar massa.
En els temps difícils que corren, la incertesa s’amplia també a qüestions de vital importància: Fins quan em durarà el treball? Em faran fora? O en el pijor dels casos: Què faig ara sense treball i sense casa? Com done de menjar ara als meus fills? Com els pague el menjador de l’escola? En aquestos casos tan extrems apareixen entremesclats, junt a la incertesa, sentiments durs i dolorosos com la tristessa, l’angoixa, la desesperació i la impotència….Malgrat l’individualisme polític en què vivim, ha arribat un moment en que ens preocupem inclús d’allò que podria acabar ocorreguent però que, de moment, encara tenim: S’acabarà l’educació de qualitat? Tindrem en un futur accés a una sanitat gratuïta? Es destruirà la democràcia que tant de temps ha costat aconseguir? Continuarem governats per gent corrupta? Continuaran pujant els aliments de primera necesitat?
Determinats polítics, com ja sabeu, són l’excepció que confirma la regla. Ells mai han sentit incertesa. Mai han tingut el mínim dubte de que era convenient gastar-se 160 milions d’euros en l’aeroport de Castelló, de fet, tampoc mai han manifestat a posteriori cap tipus d’explicació. La cúpula del govern valencià mai ha manifestat incertesa davant el projecte i la construcció de la Ciutat de les Ciències i les Arts, amb un dèficit de més de 600 milions d’euros.
Tant els professors com els pares també lluiten diàriament contra la incertesa dels seus respectius. Ens hem acostumat a donar solucions i ens convertim en tot un referent de seguritat moral per als nostres condescendents. Potser caldria ajudar a que els nostres joves descomposaren els problemes i foren ells mateixos qui trobaren les solucions. Seria interessant que es treballaren valors com la tolerància a la frustració, la creativitat, la fortalesa, així com la flexibilitat i l’empatia. Acàs l’escola prepara els alumnes per a la societat de l’incertesa? Ensenyem a que els xavals pensen i s’enfronten a la societat que els depararà? O més bé col.laborem a que seguisquen demonitzant la incertesa? Acàs nosaltres que som en certa manera un referent, comulguem amb l’exemple? O també vivim en la incertesa?
Altre tema que gira al voltant de la incertesa és la frustració. Quan les coses no ens surten tal i com planifiquem resulta habitual que caigam en un estat de frustració. Aquell xicot que vol estudiar medicina i es frustra perquè no ha aconseguit la nota per poder accedir-hi o l’home vetllet que sempre ha sommiat en ser un home de diners i finalment es fa major amb un sou mileurista. Per cert, una vegada vaig tenir una amiga que volia estudiar Infermeria. En aquells temps, una vegada superat el batxillerat, els alumnes havien d’omplir un llistat amb un màxim de deu carreres universitàries que desitjaven estudiar, totes elles ordenades -evidentment- d’acord amb la preferència i la Universitat desitjada. Doncs bé, ella erre que erre, al llistat, solament volia posar els estudis d’Infermeria. La vaig convéncer per a que no deixés tant d’espai buit i posés alguna carrera que, d’alguna manera, estigués relacionada amb Infermeria. Jo sabia que ella no tenia nota suficient i que, posiblement, acabaria quedant-se fora si no posava altres opcions. I res, així va ser, després de molta discusió va posar biologia, veterinària i alguna que altra carrera universitària més. Passat un temps acabaren cridant-la a la facultat de biologia. No us podeu imaginar quant plorà! Doncs al que anàvem, actualment és especialista en tècniques de reproducció asistida i treballa a un hospital, junt a tot un equip mèdic. Ha aconseguit posar-se bata i ajudar la gent, que era, a fi de comptes, el que ella volia fer. De vegades, creguem tenir la certesa d’alguna cosa però realment no és així.
Està clar que la planificació és necessària per a que es cumplisquen objectius. No obstant, seria molt més intel.ligent que aprenguérem a conviure amb la incertesa i a viure amb certa espontaneitat. Quan ens fem majors, tots coincidim amb el mateix: «Dia que passa, dia que et trobes, xiquet». No és molt aconsellable planificar massa, doncs el futur no existeix més que en la nostra ment; el futur ni el toquem, ni l’olorem, solament el projectem, és això, pura projecció, un concepte, una idea….Deixar una porta oberta a la incertesa, tampoc està tan malament.
Sin comentarios