Parlar de la soletat al segle XXI és com parlar d’una epidèmia, algo que no volem i que cal evitar. Tots volem sentir-nos acompanyats en el curt viatge de la vida. Aquest viatge se’ns fa pesat si no ens sentim envoltats, protegits i escoltats. Quan tenia 18 anys vaig llegir un llibre que em regalà un amic: Walden de Henry David Thoreau. Em va fer pensar moltíssim a propòsit de la soletat.
En aquest llibre, l’autor és el protagonista de la història. Thoreau decideix escapar de la societat capitalista i posar-se a viure a les llanures del llac Walden. Allí extrau moltes conclusions, la més important: « la millor companyia és la soletat acompanyant ». Estant sol, escolta les veus dels ocells, observa el cel blau i el so del cosmos (un poc estrany, no?). Acàs no és això companyia? Quantes vegades ens hem sentit sols i a la vegada rodejats de molta gent? Quantes vegades ens hem sentit plens de vida i alegria estant sols a casa nostra?
La soletat és un d’aquells valors que estan en crisis. La societat i els mecanismes de poder han aconseguit un món que no s’atura i que funciona a velocitats vertiginoses. El treball, la casa, els fills, els amics, el gimnàs, el bar, l’esport, la televisió, el treball…I el jo? Quan ens ocupem del jo? Ara, amb la crisis, molta gent repren o inaugura pràctiques individuals que havia abandonat o desconeixia en moments de màxima ocupació. Ja sabeu: “No hay mal que por bien no venga” Al casino del meu poble hi ha una frase d’Einstein que fa referència a la crisis com un moment necessari per despertar la creativitat humana.
A occident ens passem anys estudiant i dècades treballant per poder ser feliços. Recorde mon pare quan li deia a ma mare: “Rosarito, ja queda menys per jubilar-me, ja tinc ganes de descansar”. La felicitat és un concepte abstracte, aleshores qualsevol moment és ideal per ser feliç. Estic segur que si mon pare estigués, m’agafaria del muscle i em diria: “Sergiet, fes allò que sàpigues fer, disfruta però amb coneixement”. El Carpe diem, o el Tempus fugit són sentències significatives a dintre de la literatura. Un bon concert, una bona cançó, una lectura, una xarrada nocturna, una passejada…
A propòsit de la felicitat, és necessària una referència al llenguatge. Com deia Nietzsche, el llenguatge ens priva de la felicitat que suposa el nostre estat natural: “l’aspecte dionisíac”. Té tota la raó quan diu que el llenguatge ens aparta de la realitat. Està clar que la teoria de la veritat com a correspondència és errònea. No obstant, ens dóna una seguretat moral saber que amb el llenguatge toquem el món tal i com és. Aleshores, com que el llenguatge és necessari i caracteritzador de l’ésser humà, cal utilitzar-lo però sent conscients també de que actua com a màscara. La felicitat s’alcança també amb els sentiments. De tant en tant, no està mal ser algo animal. A fi de comptes, som “animals racionals”, racionals però animals.
Sin comentarios