La por és tan necessària com dolorosa. Aquesta, d’una manera natural i inconscient, ens fa reaccionar davant dels perills físics. Però d’igual manera, la molt punyetera, de vegades apareix sense presència de cap obstacle «real» i ens paralitza o ens impossibilita per a l’acció. Quan açò ocorre, fins i tot en els casos més patològics, mai no m’ha agradat utilitzar el terme «bogeria». De fet, ja deia Nietzsche que les paraules són quincalla, com les monedes que amb el temps perden el seu encuny. Per referir-nos a aquesta emoció, emprem tot un camp lèxic molt ampli: fòbia, pànic, por, temor, ensurt… Eixa por irracional té també el seu propi «modus operandi». Quan la patim i no la volem tenir, ella cobra més i més força. Quan en som víctimes, és millor deixar-la fluir i seguir actuant. De pors, n’hi ha de moltes i de molt diverses: a espais oberts (agorafòbia), a espais tancats (claustrofòbia), por a les aranyes (aracnofòbia)… Independentment de si els orígens són o no de tipus traumàtic, estic plenament convençut que l’amor i la tendresa són una teràpia universal i d’això mai se’n parla. Nosaltres sempre parlem de metges, especialistes, psicòlegs, psicoanalistes, psiquiatres, i ara, també d’això que està tant de moda, els «coachings», que tot siga dit, sona molt malament… El fet que hi haja especialistes, sembla un símptoma de progrés, però clar, tenir por és una conseqüència de la intranquil·litat i inseguretat amb què convivim els humans. També és un indicador de civilització que tinguem moltes fòbies detectades. No obstant, el que resulta preocupant és que n’hi haja tantes. És positiu també que hem perfeccionat els tractaments i que, cada vegada, en tenim una millor farmacologia per alleugerir símptomes i, fins i tot, guarir-nos. Ara bé, el que és prepocupant és que açò ho necessitem cada vegada més, sobretot els qui vivim al Primer món.
Si obrim un poc més els ulls, la por no acaba ací. Al màrqueting li interessen persones espantades i insegures. Servint-se dels mitjans de comunicació com la televisió, trauen benefici de les nostres pors. No ens enganyem, les empreses publicitàries estan al corrent de les nostres temors, estudien les nostres emocions i analitzen els nostres punts dèbils. Siguem seriosos. Si fórem segurs no consumiríem com a corderets les mateixes marques i els mateixos productes. Conegut és eixe anunci d’alarmes en què es compara la família dels López i dels García; amb una sola telefonada (ens diu l’anunci) hauríem pogut evitar que ens ho robaren tot. En cap moment dubte que el sector publicitari tinga el seu codi ètic i legal. De fet, seria il·legal no tenir-lo, però tots sabem que, de vegades, resulta redible infringir-lo, encara que siga pagant peatge. I tot açò va calant en la joventut. Una vegada, un alumne de secundària em preguntà: «Sergi, quan et canviaràs el cotxe?» Jo li vaig dir que el meu cotxe marxava perfectament. Ell em respongué que un home com jo mereixia una altra cosa. Estava clar que quan deia «un home com jo», el xaval relacionava l’estatus d’un professor amb el fet de posseir una maquinària d’alta gamma.
D’altra banda, el concepte «d’infern» l’hem tingut arrelat durant un llarg període de temps. Una vegada, ma mare, insistentment, m’obligà a confessar-me per dir una paraula malsonant. Ella, erre que erre, estava seguríssima que allò era un pecat tan gran que exigia penitència. Arribà fins i tot a fer-me creure que si no passava pel confessionari, aniria a l’infern. A hores d’ara pense que no hi ha pitjor infern que viure en remordiment, ni millor cel que estar content i satisfet d’un mateix. Però clar, hi ha gent que encara viu en eixe temor de ser castigat en un futur.
Com veiem, les pors són una realitat més comuna del que aparentment sembla. La por a què diran, la por a la soledat, al canvi, a equivocar-se, a la crítica, a determinats animals… Està també qui després d’uns mals records té por a tenir una nova parella o qui té por del que puguen pensar els altres d’ell. És molt comú també la por a la soledat; hi ha també de ben majorets que necessiten estar «sempre» envoltats d’algú i sentir-se protegits. La meua neboda Clàudia (5 anys) em confessà un dia la por que tenia a l’obscuritat. Mireu el que em digué: «Tio, saps què? Jo ara el que faig és no connectar mai el llum del passadís, així m’enfronte a la por». Compte, la tècnica d’inundació, de la qual tant en parlen els psicòlegs. Ah, i la por a la mort, una por del tot universal.
Com hem vist, de pors, n’hi ha moltes i de graus diferents. Ara bé, hi ha una por que sol resultar molt limitadora: la por a tenir por. Amb això vull dir que tenir por a la por es converteix en una limitació que ens impossibilita viure les nostres vides amb total normalitat. En aquestes ocasions, resulta habitual que la persona afectada tinga atacs de pànic o elevades crisis d’ansietat. Ara bé, hauran d’aprendre a dominar la situació o almenys conviure-hi de la millor manera possible. Acceptació, potser eixa siga la paraula! Ja sabeu: ningú és perfecte i la por existeix, la molt punyetera existeix.
Sin comentarios