La història que ara us contaré diuen que passà fa molt de temps en les corbes de Garraf, una successió de corbes tancades i molt perilloses. En aquells temps, encara no estava construïda l’autopista que ara creua les entranyes d’aquesta muntanya. Aquella nit plovia suau però d’una manera ininterrompuda, a més la boira cobria la nit impedint una normal visibilitat.
Diuen que un home prou jove circulava amb el seu cotxe per aquella zona. Aquest senyor havia acabat la seva dura jornada de treball i conduïa amb moltes ganes d’arribar a casa per retrobar-se amb la seva família. De repent, en una de las corbes d’aquell camí, l’home veié una autoestopista, una jove rosa, mullada per la pluja, amb un llarg vestit blanc, esgarrat i brut de fang. Cal dir que en aquells temps, era habitual trobar-se gent que es desplaçara fent autoestop. L’home s’apiadà de la jove i s’aturà amb la finalitat d’ajudar-la. Una vegada parà el cotxe i la xica li explicà el lloc on es dirigia, l’home es mostrà molt amable invitant-la a pujar amb total naturalitat.
Durant gran part del trajecte mantingueren una conversa sobre coses sense gran importància, quan, en un moment donat, abans d’arribar a una de les corbes més tancades i perilloses, la jove avisà l’home de què reduïra la velocitat, advertint-lo també que circulés amb molta precaució al pas per aquella corba. L’home obeí la jove i passat el perill comprovà, molt atemorit, que de no haver fet cas, probablement haurien caigut pel barranc i s’haurien matat. Passat un minut, l’home es relaxà i li donà les gràcies per les seves indicacions. La jove respongué:
– No em dónes les gràcies, és la meva missió; en aquesta corba em vaig matar jo fa més de 25 anys, era un dia com aquest…
Quan escoltà aquelles paraules, el conductor es quedà tan sorprès que no pogué evitar girar-se cap al lloc on la jove seia. La xica havia desaparegut i solament deixà una única prova: el seient humit de l’acompanyant.
Sin comentarios