Raquel i Pepa

Un dia normal, com és habitual, sonà el tèlèfon mòvil. Era Raquel, amb una alegria impactant, em digué que tenia una sorpresa que afectaria positivament al futur de les nostres vides. Em vaig alegrar i al mateix temps asustar, doncs pensava en allò que tanta il.lusió i preocupació genera a molts homes: la paternitat. Però no, quan vaig entrar a casa vaig comprovar de manera immediata que la sorpresa era una gosseta molt boniqueta: Raquel la batejà amb el nom de Pepa, el mateix nom d’una gosseta que tingué mon pare fa ja uns quants anys. Em contà que l’havia trobada perduda pels voltants de Sueca. Vam anar a la protectora però com que no hi havia cap pèrdua denunciada vam decidir adoptar-la fins aconseguir trovar-li un millor lloc en el que viure. El meu cap començà a pegar-li voltes, evidentment que Pepa era una bona gosseta: un bon animal, saltava a la vista. Era una gosseta tranquileta, bonica, tímida, molt carinyosa, em preguntava per com hauria sigut el seu passat. Han sigut tres setmanes intenses les que hem passat amb l’animalet, l’hem cuidat al màxim. L’´hem dutxat, li hem comprat el collar i molts objectes més per jugar. Però el que està clar és que pertanyem a aquesta “generació d’idiotes” que volem tenir casa neta i que volem dedicar el nostre escàs temps a coses relacionades amb la nostra pròpia individualitat. Evidentment som una generació estúpida, una generació que “no treballa per viure” sino que “viu per treballar”. Vam decidir tenir-la fins trobar-li un bon lloc en el que viure. Jo tenia clar que si trobàvem una bona casa la donaríem, sino ens la quedaríem per cent anys i un dia. La gossa, després de tres setmanes ja té casa, viu amb Jose, si algún dia la voleu veure aneu al Bar Rhettus de Riola i pregunteu per ella. Es rubia, molt atractiva i quan està contenta ensenya la panxeta..Des d’aquí m’agradaria valorar tot allò que fa Raquel Blasco Sapiña quan veu un animalet. Es molt d’admirar! Els dona menjar, els cuida, els porta a la protectora…M’agradaria també denunciar tots aquells que són capaços d’abandonar els animals en aquestes circumstàncies. Considere que hauria d’estar molt més controlat i penalitzat. No oblidem que nosaltres, els humans també som animals, racionals però animals. Cada vegada més em plantege la racionalitat humana. Més bé, diria jo, irracionalitat… L’´home és un animal irracional, l’animal més autodestructor existent al planeta terra. Si és que encara tenim sentiments, m’agradaria que reflexionàrem tots junts i quan ens trobem un animalet abandonat ho denunciàrem. En aquestes èpoques solen haver molts animalets caminant per l’asfalt tirant al màxim del propi instint de supervivència. Es una pena! Ara, per Riola circula un gosset marronet, molt valent, amb cara simpàtica i disposat a que algú l’adopte. Que trist és açò, no ho cregueu?