A tots ens ha passat això de despertar-nos atabalats com a conseqüència d’un espantós somni. És en eixos moments quan el temps esdevé el nostre aliat i ens fa prendre consciència d’allò que era irreal o, millor dit, pertanyia a la realitat inconscient. El mateix succeeix quan el somni és meravellós o fantàstic. Sona el despertador i, immediatament, contemplem el sostre maleïnt que allò somiat no siga real i que simplement haja estat un simple somni. Ara bé, el que mai pensem és que la frontera que separa aquest de la vigilia, la inconsciència de l’estat conscient, és fina i fàcilment trencadissa. En altres paraules, allò que passa quan estem desperts repercuteix en els nostres somnis i allò que ens ocorre quan somiem afecta la nostra qüotidianeitat d’una manera eficient. Mireu amb quina intensitat es mostren les nostres vagueries que més d’una vegada he necessitat mig matí per refer-me´n i oblidar-me´n d’allò que he sommiat.
En aquest sentit, resulta pràcticament impossible deduir, mentre fantasiegem, que allò no és efectiu i palpable. No és casual que Descartes al seu llibre Discurs del Mètode faça referència a la dificultat de diferenciar entre somni i vigilia o que Calderón de la Barca en La vida es sueño, considere que la vida era, talment, un somni. Així, per posar un exemple, tenim al nostre abast els somnis eròtics o sexuals i per què no dir-ho, les polucions nocturnals són un fet que ens deixa bocabadats davant la força que poden tenir els nostres somnis sobre la realitat conscient.
Aquestes idees quimèriques formen part, si més no, de la banda més irracional dels éssers humans. A sovint, es reorganitzen a partir d´una circumstància viscuda i, altres vegades, són completament absurdes, caòtiques, sense trellat ni forrellat. Aleshores, som nosaltres qui en despertar-nos, ens entestem en donar-los forma i un sentit objectiu, filtrar-los pel sedàs del raonament; activitat aquesta, molt humana quan ens convé. Arribats a aquest punt, cadascú és lliure d´actuar conforme li vinga en gana: o bé accepta el joc de la fantasia o bé s´encaparra a seguir aclarint un món que, amb moltes probabilitats, se´ns escapa de tota lògica.
Us heu adonat que, d´alguna manera, quan passem males èpoques, els somnis es veuen perjudicats? Tenim malsons, ens imaginem perseguits, botem al llit destruïts per la desgràcia, ens impacientem vivament…..De la mateixa manera, quan el nostre dia a dia funciona sense entrebancs, els somnis reviscolen i són el súmmum de la felicitat. Està més que clar que la consciència i la inconsciència s’interrelacionen. Sigmund Freud considerava que les repressions en estat inconscient passen a ser obsessions (neurosis) en estat conscient. Això significa que la inconsciència parla amb el seu llenguatge, però en diu i crec que caldria fer-li un poc més de cas. De tota manera, sé massa bé que no estem acostumats a desxifrar aquest llenguatge ni resulta gens fàcil ni tampoc cómode.
El mateix Freud escrigué La interpretació dels somnis, una visió, per a alguns, massa reductivista però per a d’altres interessant de cara la comprensió de les nostres preocupacions i quimeres mentals. Com bé sabem, als somnis fem l’amor amb qui menys esperaríem o som capaços d’assasinar algú, els somnis van de vegades en contra de tota la moral social establerta i interpretar-los, encara que incòmode, ens pot resultar molt útil. Tots coneixem, encara que siga de passada, el complexe d’Edip. Segons l’obra de Sòfocles, Edip Rei assasina el seu pare de manera involuntària, sense saber que era el seu pare i es va casar amb sa mare (desconeguent que era sa mare) perquè un Oracle ho va predir. Dit açò, Freud es va inspirar en aquesta història per nomenar el complexe que tenen els infants segons el qual, arriba un moment, que veuen al pare com un element distorsionant que pot fer trencar la relació d’ells amb la mare. Arribats a aquest punt, comprenc perfectament un somni que un amic em contà quan érem adolescents. Ell estava espantat perquè havia sommiat que es gitava amb sa mare. A mi, per aquells temps també em semblà un somni impactant a la vegada que preocupant, no obstant, ara em sembla un somni que entra dins de la normalitat. Segurament, el meu amic atravessava el que els terapeutes ara denominen Complex d’Edip i el somni era, posiblement, la manera més íntima i respectuosa d’exterioritzar-ho.
En últim lloc, comentar que mai no m’ha agradat aquella afirmació que sentencia que els somnis són negatius, que allò que veritablement no molesta és la realitat. Si considerem que passem un terç de les nostres vides dormint i somiant podríem intentar de tenir una bona qualitat de somnis així com entendre un poc més quin n’és el seu funcionament. A més, els humans som éssers irracionals i dionisíacs encara que, amb el pas del temps, hem volgut ser únicament apol.linis i hem cregut que així seria millor per a la nostra salut mental. Ja està bé, l’home és també un ésser ple d’emocions i sentiments que, de vegades, no es poden racionalitzar i afloren en qualsevol situació.
Davant d’un somni irracional i encara que aquest ens dóna alguna informació, potser el més còmode que pugam fer siga relativitzar-lo. A fi de comptes, al somni brollen els nostres orígens, la nostra essència, el nostre inconscient, la “veritat” i l’absurditat de la nostra raó de viure. No hem d’oblidar que els humans som éssers racionals, però limitats, finits i mortals.
Sin comentarios