Sóc d’aquells que, de manera inconscient, es deixa una cosa ací, l’altra més enllà…Ja sabeu el que ocorre quan algú és tan despistat, hi ha moments en què no sap ni on té la mà dreta. Un dia en concret, vaig anar prenent consciència que em faltava un Ipod, una garantia d’una càmera fotogràfica i una targeta sd. En assabentar-me’n, m’entrà el mil deu. Doncs sóc d’aquells que han estat educats amb eixa mania insistent que els dinerets costen molt de guanyar i mentrestrant se’n van mirant-los…Però a poc a poc, mentre anava ordenant-me la casa, eureka!, els objectes extraviats, com per art de màgia, anaren apareixent, un rere l’altre. Sempre he pensat que les tasques domèstiques són una bona teràpia ja que mentre ordenes allò que t’envolta, en algunes ocasions, també aconsegueixes, de vegades, organitzar el teu caos intern. És per això que la neteja sempre la deixe aparcada per a moments nostàlgics o moments en què no em trobe massa lúcid, per a mi és una mena «d’ataràxia». Permeteu-me el defecte, sóc plenament conscient que aquestes tasques s’haurien d’executar de manera metòdica i disciplinada però, de moment, em puc permetre el luxe de fer-ho a la meua manera.
Ja fa uns quants anys, quan treballava a Lleida, vaig tindre una distracció bastant significativa. Me’n vaig anar a fer mountain bike oblidant que just aquella vesprada havia posat un examen de filosofia als meus alumnes, tot siga dit, fora d’horari escolar. Mentre feia bici, allà dalt de no sé quina muntanya, em vingué, a mode de ràfega, la idea que en aquell precís instant els meus alumnes estarien esperant-me per realitzar l’examen en qüestió. Us podeu imaginar la reacció: vaig descendir propulsat d’aquella muntanya com si tinguera un coet borratxo al cul. En arribar a l’institut, amb les meues malles i el meu «culote» de ciclista professional, vaig repartir els exàmens i les indicacions corresponents per realitzar-lo. Els meus alumnes em miraven, somreien però no s’atrevien a jutjar allò que percibien els seus òrgans sensorials. Mentre ells feien l’examen, una companya professora irrompé per visitar-me. Amb un somriure molt pronunciat em preguntà: Véns de fer bicicleta? Jo, de manera irónica, li vaig respondre: No dona, aquest serà a partir d’ara el meu uniforme habitual. A continuació, amb veu baixeta, li vaig contar l’anècdota…
Em ve a la memòria també un altre cas, aquest m’ocorregué a Barcelona. Com de costum, vaig arribar a l’institut, vaig aparcar el cotxe i quan vaig traure els llibres que tenia al maleter… patapam! Sense adonar-me’n, vaig tancar la porta havent-me deixat les claus a l’interior. Com a conseqüència, s’activà el tancament centralitzat i el cotxe es quedà completament tancat. La solució més racional que se m’acudí en aquell moment fou la de telefonar a ma mare perquè m’enviara, des de València i per correu immediat, les claus. Vaig considerar que aquesta posibilitat era molt més lúcida i madura que la proposada pel company que en aquell moment aparcava: trencar el cristall i recuperar les claus. Doncs bé, són quasi infinits els casos de distraccions que m’han anat succeint al llarg de la meua biografia. De fet, crec que sóc dels pocs que han assistit a una boda que no s’ha celebrat. Molt senzill: Em pose el tratge i la corbata, agafe el cotxe, me’n vaig a Alzira, aparque el cotxe, em dirigisc a l’església, no veig ningú, entre a l’església… Quan vaig entrar a l’església, em vaig quedar petrificat al comprovar que allí dintre no hi havia ningú, solament uns quants joves assajant no sé què…. De sobte, vaig notar com una mà es deixava caure sota el meu muscle: «Xe, Sergi, què fas ací? T’has enganyat de data». La meua reacció verbal fou la següent: «…No passa res, aprofitaré que vaig ben vestit per pegar un passeig pel poble». Ben vestit? Anava impecable, com un marqués, amb mocador incluït a la butxaca….A hores d’ara encara ens partim el cul quan ens reunim i recordem junts aquella anècdota. De fet, la setmana següent, tot just en l’instant després del seu casament, em digué: «Avui sí, Sergi, avui, sí». Ara bé, com que ell sempre ha reconegut i acceptat la meua condició de «despistat» em donà una abraçada.
A tot açò cal sumar que no recorde mai la data dels aniversaris, ni dels sants i m’oblide, amb freqüència, on he deixat aparcat el cotxe… Pensareu que la solució passa per apuntar-s’ho tot a una agenda, però sovint també perd l’agenda, me’n compre una altra, la perd i, quan menys me n’adone, recupere l’anterior com si es tractés d’un etern retorn. No hi ha manera, els especialistes recalquen la necesitat d’ordre i disciplina, però la disciplina em costa molt de seguir ja que em deixe portar pel convenciment que aquesta implica, moltes vegades, caure en la monotonia. I la monotonia, m’avorreix a més no poder.
Ha arribat el moment en què ho he hagut d’assumir: «Sergi, què podem fer-li? Ets un despistat». També he arribat a pensar que la causa de ser despistat radica en que quan estàs ocupat amb alguna cosa, el cap el tens en mil i un afers més. Si ho mirem bé, perquè no dir-ho, això potser també siga un indici d’intel·ligència, cosa positiva en la qual també m’aconsole quan he perdut cinquanta euros o quan no trobe la cartera o les claus. Doncs així són les coses, el meu cap sempre està en acció, en moviment, pensant, analitzant, reflexionant, divagant….Mireu com sóc que, quan estic sopant, analitze inconscientment allò que ocorre al meu voltant: la gent que entra al restaurant, la gent que surt, la vestimenta que porten, les converses que s’escolten, la música que sona, l’olor de l’habitacle en qüestió, el mobiliari…. En alguna ocasió, les persones amb les quals he compartit taula m’han parlat i m’han trobat completament fora de joc. Però bé, ningú no és perfecte i, a més, diuen que sempre cal veure el got mig ple: sóc un ésser pensant i reflexiu i això tampoc no està tan malament. Però siguem clars, això em condueix a ser despistat en molts afers de la vida quotidiana i, això, socialment, no està molt ben considerat.
Diuen que Isaac Newton, a Cambridge s’oblidaba de menjar, s’equivocava de portes, entrava al seu estudi a buscar alguna cosa i no tornava perquè s’havia quedat resolvent un problema. Les seues camises solien estar brutes, vestia de manera desordenada i els seus cabells sempre estaven desarreglats. De vegades, s’oblidava inclús de dormir, es comenta que arribà a passar quatre nits vetlant. Quan Edmund Halley, en la famosa visita en 1684, li preguntà per les òrbites dels cossos celestes, Newton contestà que eren el·líptiques. No obstant, davant de la qüestió sobre on estaven els càlculs ell respongué «per allí». Temps després hagué de refer els càlculs ja que no aconseguí trobar-los enlloc.
Es conta que el filòsof Ludwig Wittgenstein es trobava a l’estació de Cambridge esperant el tren amb una companya. Mentre esperaven, començaren una discusió de tal manera que no s’adonaren de l’eixida del tren. En veure que el tren començava a allunyar-se’n, començà a córrer en la seua persecució i la seua colega darrere d’ell. Wittgenstein aconseguí pujar al tren però no la seua amiga. En veure el seu rostre desconsolat, un xic que es trobava a l’andana li digué: -No es preocupe, d’ací a deu minuts surt un altre tren. L’amiga de Wittgenstein respongué: -Vosté no ho entén, és ell qui havia vingut a acomiadar-me. Com veiem, molts genis han aconseguit triomfar entremig d’un univers caòtic: la distracció. Recordem la manera cruel amb la que molts alumnes es mofaven del gran geni John Forbes Nash quan aquest deambulava per la universitat amb aparença de despistat. Finalment, resultava que el senyor il·luminat era un autèntic geni, un creador, un premi nobel.
Fixem-nos també com, quan estem fent alguna cosa nova o interesant, la ment aconsegueix centrar-se completament. Pensem-ho bé! En canvi, quan estem realitzant coses habituals ens dispersem: la feina habitual, les tasques de casa, les classes monòtones… A fi de comptes: la rutina…. La distracció és també una conseqüència de l’avorriment i de la monotonia, una roda en la qual tots estem immersos. La calma i l’atenció són els benvinguts enemics de la distracció que d’alguna manera també hauríem de fomentar. Ja ho diu la dita: «Rere el 1 el 2», però de vegades costa tant i ens saltem els nombres…
D’altra banda, les noves tecnologies i la televisió funcionen d’un mode tal que estimulen el fet de ser despistat. Un telèfon conté xarxes socials, jocs, internet i un món molt ampli. Allí podem passar hores sense a penes centrar-nos en cap d’elles. Amb la televisió ocorre el mateix… Mil canals, però un comandament a distància que sempre trau fum. Ens hem parat a pensar amb els motius pels quals ocorre açò? Les programacions són bàsicament d’entreteniment superflu, un entreteniment que avorreix ràpidament perquè manca de profunditat. Les mateixes relacions socials via whatssap també permeten que ens despistem. Resulta complicat mantindre converses de qualitat amb tantes persones a la vegada, també és molt fàcil que en algun moment se’ns oblide respondre-li a algú o tractar-lo com realment mereix almenys en eixe determinat moment.
Em crida molt l’atenció com en l’actualitat es parla tant del dèficit d’atenció; una patologia. En certa manera, les patologies condicionen el futur dels joves, motiu pel qual, malgrat ser per una banda necessàries, per altra banda no deixen de ser etiquetes que generalitzen i obliden la individualitat. Com que jo vaig viure altres temps, a mi personalment mai no m’ho digueren amb aquestes paraules, però estic convençut que un diagnòstic i un informe m’haguera fet molt de mal en aquell moment d’infantesa. Els diagnòstics provoquen, en molts casos, que els pares ho recalquen, abaixen la guàrdia, ho subratllen, ho posen en negreta i el nen, com que ho escolta, com que detecta la debilitat dels seus progenitors, abaixa la guàrdia i deixa d’esforçar-se. Tot això acaba amb un final de vegades molt trist: l’abandó dels estudis en una edat massa prematura. Sigam clars, els diagnòstics són també maneres de classificar-nos.
No m’estranya gens que existesquen persones amb TDAH (Transtorn amb dèficit d’atenció). Classes rutinàries, més llargues que un dia sense pa, monòtones, lectures avorrides. Què voleu que us diga? Jo també m’avorria quan era petit, jo també em distreia. La medicació, no seré jo qui sentencie que no és necessària. Però, compte, potser siga una de tantes maneres posibles que tenim d’adaptar-nos a les exigències del nostre món i del nostre sistema educatiu, un sistema que exigeix immobilitat, concentració i memorització. Per casualitat, tenim un sistema educatiu entretingut? El nostre sistema educatiu estimula la creativitat? O és més bé rutinari i ensopit? Tinc la ferma convicció que si el nostre sistema educatiu estimulara més la creativitat, les persones «nerviosetes» també podrien filar més prim. Però, és clar, jo em pregunte: El nostre sistema educatiu estimula el pensament? O pretén que siguem màquines repetidores? Memoritzar o pensar? Què és millor? Que no seria millor un sistema en el qual els joves pogueren moure’s un poc més?