Pablo d’Ors va nàixer a Madrid, en 1963, en una família d’artistes. Es va formar en un ambient cultural alemany. És net de l’assagista Eugeni d’Ors, fill de Juan Pablo d’Ors Pérez-Peix, metge humanista, i de Maria Luisa Führer. És deixeble del monjo i teòleg Elmar Salmann. Teòleg, Filòsof i Doctor en Filosofia. Fundador de l’associació Amigos del desierto on s’organitzen retirs espirituals. Ha publicat una Trilogia del silenci, conformada per El amigo del desierto (Anagrama, 2009-2015), l’aclamada Biografia del silencio (Siruela, 2012), que fou considerat un autèntic fenomen editorial i El olvido de sí (Pre-textos, 2013)
La meditació que ens proposa Pablo d’Ors està basada en les següents paraules: silenci, paraula, desert, amistat, unitat, pluralitat, tradició i renovació.
El silenci i la paraula segons Pablo d’Ors, dues cares de la mateixa moneda. Les nostres paraules seran òptimes si han estat creades en el silenci. I a més, curiosament, la paraula tindrà sentit si ens provoca molt de silenci. Actualment vivim en un excés de paraula. La paraula té un enorme poder de transformació sobre la realitat però moltes vegades oblidem que el silenci és necessari per la transformació sobre els éssers humans. És evident que la transformació humana és necessària per a aconseguir la transformació del món. El silenci ens ajuda a crear un bon llenguatge i unes bones intencions.
El desert és l’escenari geogràfic on s’ha configurat la cultura judeo-cristiana. El desert és una metàfora de la interioritat. Hem desenvolupat una cultura de l’exterior i tenim una fam d’interioritat. El desert és un espai buit i pobre. El buit és l’altra cara de la moneda de la plenitud, mentre que la pobresa és l’altra cara de la moneda de la riquesa. Si volem experimentar la plenitud cal travessar algun buit i per experimentar la riquesa cal haver viscut la pobresa. Hem estat molts anys afegint coses i la proposta ara és restar, treure coses. La identitat no és una conquesta, és un descobriment. Potser tenim massa capes que ens impedeixen l’autoconeixement. La proposa és la d’atrevir-nos a tenir un petit desert particular en la nostra casa: dedicar un temps a estar en silenci. Estem tan estimulats que no cap absolutament res. Fins que no buidem, la vida no podrà entrar en nosaltres. La meditació, en aquest sentit, simplement és una escola de receptivitat.
Amistat: En el silenci es produeix molta afinitat. La paraula crea afinitat intel·lectual o sentimental en el millors dels casos. Però el silenci aconsegueix una unió espiritual. Sense conéixer allò que l’altre pensa o creu ens sentim en comunió amb algú, especialment unit. El silenci possibilita una unitat primordial i espiritual. El silenci s’hauria de portar a la Universitat, al sindicat, als partits, a les parròquies, a les escoles. El silenci genera vincles amb l’altre; amistat.
Unitat: Tots estem trencats perquè tenim experiències que no hem digerit bé i ens han partit. Estem fragmentats. Meditar és una escola d’unificació. Les mans s’uneixen quan meditem. Quan estic unit amb mi mateix em sent bé, cosa que també ocorre a nivell social: si estem enfrontats, ens sentim malament. La unitat és l’aspiració fonamental. Les diferències són una riquesa però som molt més semblants d’allò que creiem. Tenim una unitat substancial molt gran.
Pluralitat: La pluralitat és també criteri de veritat. Si hi ha diversitat, això és un signe que es tracta d’un lloc interessant. Tots els grups tendeixen a la uniformitat, o siga, a excloure aquell qui és diferent. L’objectiu és la unitat en la pluralitat: persones amb diferents maneres de pensar, però unides en un mateix objectiu; la recerca de la plenitud.
Tradició: La tradició és fonamental: no sabrem on estem si no coneixem d’on venim. El món en què vivim tendeix a donar-li massa poc de valor a la tradició. La tradició és el punt de referència que hem de tindre present. Tant Jesús de Nazaret, el misticisme i el Budisme formen part de la nostra tradició pel que fa a la plenitud i la meditació. Per què ens hauríem de negar a aprender de la tradició?
Renovació: Una tradició que no és renovada és simple conservadorisme. L’única manera de ser fidel al passat és renovant-lo i recreant-lo. La vitalitat d’una persona es veu quan som capaços de recrear allò que hem viscut i recrear-ho per a nosaltres. Si les esglésies estan buides és perquè no hi ha renovació. És necessari tindre intel·ligència per a recuperar la tradició però també cal saber renovar-la.