El suposat metge, amb una bata blanca, surt de la consulta i alçant una mica el to de veu pronúncia el meu nom i cognoms. Inmediatament acudisc. Entre dins la consulta. El metge seu cara l’ordinador.
-Hola.
-Hola, dime… ¿Qué te pasa? (Em pregunta, sense ni tan sols apartar la vista de la pantalla)
-Resulta que… Em fan molt de mal els dos talons. Em vaig obsessionar amb el frontenis aquest mes i supose que entre el sobrepés que tinc i el sobreesforç que he fet, m’he fotut….
El metge s’alça de la seua taula i es dirigeix al fons de la consulta on està ubicada la «camilla». Encara que no em diu res, jo intuïsc que l.he de seguir…
-Venga, quítate los zapatos y túmbate. Veamos esos pies… ¿Te duele aquí? ¿O aquí?
-Ahí, ahí… Em fa molt de mal ahí… Justament en la part central dels talons.
Amb la feina entre mans, sona el telèfon de la consulta. El doctor torna a la taula del despatx i despenja el telèfon. Totalment emprenyat, li explica al seu interlocutor que no està gens d’acord amb el nombre de consultes que li han assignat per a eixe mateix dia. Em sap greu per ell, però així és la vida: tots tenim problemes… Dos o tres minuts després, torna a la camilla, on encara estic jo gitat. Fa cara de pocs amics…
-Por lo que veo… Esto parece una fascitis plantar… Te haremos unas placas y luego veremos los resultados.
Vaig a la sala que està just enfront. Vint minuts després i amb les radiografies ja realitzades, torne una altra vegada al mateix traumatòleg. Com que no puc tindre la boqueta calladeta li pregunte a la infermera si va a imprimir-me les plaques en color o en blanc i negro. Ella no entén la broma i m’explica que tot està informatitzat. Ja veus, quina manera de fer l’idiota. La infermera m’acompanya a la sala de espera del traumatòleg.
-Hola. Ja estic ací una altra vegada.
El metge, molt seriosament i sense gesticular, observa atentament les radiografies a la seua pantalla…
-A ver…. Sí…. Está claro: tienes un espolón en el pie derecho….Te mando a fisioterapia y si en 10 sesiones sigues igual, entonces te infiltraríamos. Venga, ya me dices como quedas.
-Aleshores, el peu esquerre, què?
Per primera vegada, em mira amb determinació i un tant indignat.
-¿Cuál es el problema? ¿No ha quedado claro? Tienes un espolón calcáneo en el pie derecho, en el izquierdo no tienes nada…
-Com que «res de res»? Anem a veure… Em fan mal els dos talons per igual, alguna cosa tindré en el taló esquerre, no? Potser vosté no veu res a la radiografia, però el meu dolor, li dic jo que és real… Faria vosté el favor d’observar amb més atenció la radiografia per si de cas ens estem enganyant.
El doctor, balanceja el cap, expressant una mica de molèstia, però després observa la pantalla, amb una mirada de profunditat, molt comú en moments de máxima concentració.
-Bueno, la verdad es que, si te fijas (Desplaça la pantalla i senyala amb la punta del seu bolígraf una de les dues radiografies) también tienes «un poco» de espolón en el pie izquierdo…. Venga, te lo escribo en el informe para que hagas rehabilitación, con los fisioterapeutas, en los dos pies.
Mentre ell ompli l’informe, no vaig poder evitar permetre’m una petita reflexió en veu alta.
-Veu, el diàleg entre metge i pacient és molt important.
-Y esto ahora a qué viene?
La situació, sembla una mica tensa…
-Molt fàcil. Si vosté recorda, jo li he dit al principi, en la meua primera visita, que em feien mal els dos talons i que tenia un dolor insuportable en els dos peus. Si m’havera escoltat amb atenció, s’havera fixat en les dues radiografies per igual i no únicament en la lesió que més destacava a les radiografies. La cosa és que vosté també tenia altres coses al cap… Però no passa res, això pot passar a qualsevol… De fet, a mi també em passa de vegades a la meua feina: és molt desagradable quan no m’he pogut concentrar perquè tenia altres coses al cap.
-Venga, como quieras. (El metge, alça el cap i em regala una mirada d’indignació)
-Potser el facultatiu m’haurà considerat un pedant. Ara bé, ell ni tan sols m’ha preguntat l’edat, ni la meua professió, ni si sóc alèrgic a algun medicament, ni el temps que duïa amb el problema…Ni tan sols s’ha interessat per una gran cicatriu d’una intervenció que temps enrere em feren al peu dret, just al costat d’un dels talons que tant de mal em fa. El metge sols ha fet cas a la radiografia i no ha mostrat massa interés pel meu problema.
Si volem comprendre bé una situació, realitat o persona, cal preguntar, escoltar, observar i mostrar-se accesible….Resulta molt important la sentència socràtica, també útil per a l’àmbit de la medicina: «Sols sé que no sé res». Sense humiltat, no anem a cap lloc. Com deia el gran mestre Sócrates: «La saviesa està en reconéixer la pròpia ignorància» De fet, jo em pregunte: Quantes coses hauran descobert els professionals de la sanitat pel fet de practicar un bon diàleg amb els seus companys de professió o pacients? Ara bé, sigam clars, si mentre visites el teu pacient estàs parlant per telèfon i tens el cap en altres quefers, malament anem.
De totes maneres, els metges treballen amb persones i les persones, sobretot quan estem malaltes, necessitem que ens curen però també que ens escolten i ens acompanyen. La televisió tampoc ens ho posa molt fàcil: Els mateixos polítics únicament discuteixen amb la finalitat de guanyar l’adversari i que la ciutadania els acabe votant.
Us invite a que practiqueu la bona comunicació i no us deixeu hipnotitzar massa per les noves tecnologies. Realment estem hiperconectats a temps real però això no implica que estigam comunicats. Aparteu els telèfons de la taula i prioritzeu les bones converses…Amb la mirada i els gestos, per favor…