Mostrando etiqueta

fonamentalisme

    Fonamentaliste Islàmic

    El fonamentalisme islàmic defineix els posicionaments religiosos que reclamen un retorn a la puresa de l’islam original, considerant a occident com a símbol de corrupció i defensant que llei islàmica és suficient i l’alteració d’aquesta, una perversió.

    Els més radicals d’aquests moviments defensen la lluita armada per aconseguir els seus objectius. A nivell religiós, aquesta postura es justifica mitjançant els cinc pilars bàsics de l’Islam i afegint alguns corrents en proposen un sisè: el gihad. ‘Gihad’ vol dir “lluita o combat” i implica diverses interpretacions: des de l’esforç que ha de fer tot musulmà per a millorar-se, per a ser més bon creient, tractant-se llavors d’un “combat interior”, fins al dret de la comunitat de creients a la legítima defensa o fins i tot a l’atac contra els “enemics de l’islam”.

    Un altre dels aspectes més visibles de les tendències radicals islàmiques afecten la dona i constitueixen un dels punts de conflicte més important amb altres grups: els fonamentalistes solen relegar la dona a un segon terme, fent-la vestir amb excessiva modèstia i negant-li part dels seus drets. En Afganistan, la cuna del fanatisme islàmic, es fa servir el Burka i segueixen practicant-se atemptats contra els drets de la dona: la lapidació, la ablació del clítoris, la negació al vot.

    Històricament, la inquietud dels musulmans per a retrobar un islam “pur” i “desoccidentalitzat” apareix amb la fi de la colonització, quan van néixer moviments com el dels Germans muslulmans. Per la seva part, la creació de l’Estat d’Israel a Palestina (1948) i el conflicte araboisraelià subsegüent van exacerbar aquest fonamentalisme, engendrant a vegades un furibund antisionisme (negació del nacionalisme). El triomf de la revolució iraniana (1979) va estimular la tendència i li va atorgar una dimensió de rebuig de l’imperialisme (sobretot el dels Estats Units). La retòrica antiimperialista i antiamericana es va incorporar des de llavors. L’Iran, així com el Pakistan, el Sudan i altres països de majoria musulmana, havien assajat un cert laïcisme que va ser completament escombrat i substituït per la incorporació de la llei islàmica al seu sistema jurídic.

    Els diversos autors no es posen d’acord en quin terme és el més apropiat, ja que en el cas de molts moviments no hi ha tant un retorn a postures fonamentals i originals històricament de l’islam sinó més aviat una evolució extremista de la seva postura religiosa. Per B. Lewis, “fonamentalisme” és un terme d’origen cristià per referir-se a moviments que fan lectures literalistes de la Bíblia en contraposició a altres interpretacions teològiques. Però, segons aquest autor, en el cas de l’islam no té sentit utilitzar aquest terme, ja que no ni ha aquesta distinció entre teòlegs musulmans en l’actitud cap al text de l’Alcorà. Altres autors com J. Esposito discrepen del terme per la seva associació “amb l’activisme polític, l’extremisme, el fanatisme, el terrorisme i l’antiamericanisme”, i prefereixen parlar “ressorgiment islàmic”. Pel seu cantó, autors com Sadiq Jalal al Azn i Hassan Hanafi sí que troben adequat el terme de “fonamentalisme islàmic” perquè consideren que sí que hi ha un retorn a “l’islam bàsic”. Altrament també s’anomena aquesta tendència islamista encara que aquest mot designi, en primer terme, el “conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans“, sense cap connotació extremista. Tampoc tots els autors estan d’acord amb aquest concepte, cosa que fa que no sigui universalment acceptat.

    D’entre els atemptats més importants per part del terrorisme islàmic tenim els atemptats de l’11-S a Nova York o els de l’11-M a Madrid (el major atemptat terrorista d’Europa).