Mostrando etiqueta

Prozac

    Más Platón, menos Prozac

    Em sembla interesant la proposta del professor Juan Armenteros en les seues classes de filosofia: reflexionar i buscar informació sobre els conceptes Plató i Prozac. Aquest és el títol d’un llibre arxiconegut, escrit per Louis Marinoff. Sense entrar en un anàlisis minuciós de l’obra filosòfica, simplement recalcaré que el llibre ens ensenya a enfocar els aspectes i problemes més importants amb els que ens trobem els humans diàriament. Què voleu que us diga, en els temps que corren, la literatura em decepciona bastant, però preferesc aquesta lectura que la d’un típic i ridícul manual d’autoajuda. Per a què negar-ho, de vegades he recurrit a ells, però res, pura superficialitat escrita per a ments simples que busquen una solució immediata als seus problemes qüotidians. A la meua biblioteca en tinc uns quants, els venc a euro! Em produeix alegria saber que la meua companya Elena Sos creu en certa dosis humanista de la psicologia. Tendim a la superespecialització i aquesta no sempre és bona, la interdisciplinarietat és necesària.

    El títol és temàtic i bastant significatiu. Analitzem els dos substantius que apareixen en aquest enunciat. Plató és un filòsof de l’antiguetat, deixeble del gran mestre Sócrates. En la seva obra La República intenta trobar les característiques d’un govern just. Com sol passar amb tots els grans pensadors, sobretot amb els clàssics, el pensament s’aplica a distints continguts: ètica, política, art, metafísica…La felicitat seria un valor més, una idea que pertany al món intel.ligible, a la qual s’arribaria després d’un llarg esforç educatiu. Plató és un autor elitista, el qual considera que les idees o els valors són un fi al qual arribem uns pocs després d’un gran esforç. Em ve a la memòria la meua amiga Paula Latorre, ella també ho és: el seu futur home ha de ser guapo, simpàtic i molt intel.ligent. Però no un guapo discret, d’això res, un guapo estil Duque o Gato de Sin Tetas no hay paraiso…Bueno, per a què negar-ho, tots ho volem així, inclús jo que de vegades semble un personatge rústic i completament desinteresat per aquestes qüestions. Jo em decante més per Cata, de Sin Tetas no hay Paraíso: rosa, ulls blaus i molt sensible, capaç d’enamorar-se d’un home complicat i amb molts problemes.

    Per altra banda, convindria parlar del Prozac. Actúa com a inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina (ISRS). Està indicat per tractar la depresió, transtors de l’alimentació, transtorns de pànic i d’altres problemes mentals…S’ha escrit molta literatura, una noticia del País (El País, 27-02-2008) especifica que uns determinats resultats mostren el seu efecte “placebo”, similar a l’efecte que puguen tenir dues cullerades de sucre quan es tracta de persones que sofreixen una depresió lleu o moderada. Coneguent l’opinió de profesionals com el doctor Carlos Martinez i persones que el consumeixen, m’atrevesc a afirmar que l’afirmació és estúpida. Siga com siga, la coneguda “pastilla de la felicitat”, és un dels medicaments més consumits actualment: es calcula que hi ha uns 45 milions de consumidors en tot el món (Dades del País, 27-02-2008). Està clar que aquestes dades són molt significatives de cara la comprensió de l’espècie humana. Què ens està passant? Realment estem avançant? Ens preocupem més que els nostres avantpassats? La genètica és mès dèbil ara? Surten preguntes i dubtes propis de la filosofia. Evidentment són interrogants que passen desapercebuts però que és important plantejar-se de tant en tant.

    Tornant al títol que ens ocupa, sembla que Marinoff considere la filosofia com una disciplina amb un potencial de terapia incalculable. Mira per on, la filosofia i la medicina són amigues. Aprofite per saludar als futurs metges, ja sabeu, una certa dosis de reflexió mai ve malament. Xavals sou futurs metges no robots i també cureu ànimes, no solament cossos!