No és la primera vegada que ve un agent de seguros a casa meua. Vaig deixar que em mostrara tota la seva retafila de propostes fins que em digué: «I el de decesos, el tens?». Em vaig quedar petrificat i mentre li tocava l’esquena li vaig dir: «Mira, en primer lloc et felicite per l’eufemisme, però una vegada estiga mort, que més dóna?» I ell em respongué: «Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir» Jo li vaig respondre: «Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro». El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell «seguro de vida». Va fer referència als fills, que si «pediatria», que si «dentista». Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i aquells xiquets que ell observaba fent deures a casa meua eren alumnes i no fills com aparentment semblava. L’home em digué: «Bueno, a nivell individual molta gent se’l fa». Aleshores, el meu cabet es posà en marxa. «A nivell individual? Un seguro? Però què m’aseguren? Una vida eterna?….» Evidentment això no li ho vaig dir, jo sempre amb la cordialitat i guardant la compostura.
Un segur de vida? Quina cosa més curiosa! Què més dóna! Em vaig plantejar si estava seent egoista pel fet de no contractar-me un «segur de vida». Immediatament em vaig enrecordar de mon pare. Ell, mai tingué un «segur de vida», encara que mai en la vida es plantejaren els seus succesors sobre «la dignitat» que mereixia el seu soterrament. Que voleu que us diga, entre familiars ha d’haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Als meus alumnes els vaig parlar d’una pràctica habitual que una tribu australiana realitzava; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar que tú no compartiries les viandes si estigueres en la mateixa situació. Vaig donar per suposat que els meus descendents es farien càrrec de mi si em passara algo, almenys mentre hi hagués una quantitat de diners considerable. Xe quines coses!, inclús quan estàs mort et trauen els diners´!
Una vegada em vaig plantejar (de manera humorística) montar una funeraria. El meu germà i jo, al compàs dels cubates montàvem i desmontàvem empreses, una pràctica habitual en els hòmens quan van algo contentets. Imagineu-se una cridada urgent, sona el telèfon: rinnnnn rinnnnnn, l’agafe i responc: «Funeraria los tres muertecitos, ¿dígame?» Estaria bé una funeraria on es concebira la mort d’una manera completament natural, inclús humorística. Per què tots mudats? Per què tots seriosos? Si total és algo natural, tan natural com menjar o respirar…Fixeu-se els majors; ho veuen d’una manera molt més relaxada, mentre caminen conversen sobre temes agraris: que si cal regar, que si els pimentons no m’han eixit com l’any passat, temes mundans…
Es interessant la postura Nietzscheana i existencialista sobre la mort. Cal concebre la vida com un joc, un entreteniment, un passatemps…I la mort? Ningú ha baixat per contar-nos res…De moment, he decidit quedar-me «desprotegit», tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l’ànima és immortal, que més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja els deixaré jo els diners preparadets.