Em dirigia a l’Estació del Nord de València. Encara faltaba mitja hora per a que eixira el proper tren. Vaig decidir aturar-me a una cafeteria. En aqruell lloc ja havia estat en anteriors ocasions. Vaig observar el mostrador amb la intenció de demanar-me alguna coseta per menjar però no hi havia absolutament res. Em vaig extranyar però vaig pensar que ho guardarien a la cuina. Li vaig demanar un entrepà però res, la dona em digué que sols hi havien begudes. De repent, vaig mirar les parets, el local estava ple de pantalles. Què era allò? Mirant cap a l’altre costat vaig observar que aquella cafeteria s’havia transformat en un lloc de joc.
Al damunt de la barra hi havia uns fulls que indicaven totes les apostes que es podien fer. I res, em va fer gràcia allò dels galgos, ja feia temps que no ho veia. A una de les pantalles corrien galgos i amb una maquineta semblant a la del tabac podies apostar els diners que volgueres en favor d’un o altre, inclús es podien fer combinacions mixtes. Un xic (d’aproximadament vint i cinc anys) que estava al meu costat observaba atentament la carrera que en aquell moment anava a començar. El xic es cagà en mil i un sants, s’agafà el cap, deixà una copa buida damunt la barra i es demanà una cervessa. Mentre em bevia el meu refresc, vaig decidir averiguar de que anava aquella martingala. Sempre he pecat d’acudir on no em criden i de clavar-me on no m’importa, però observant l’actitud del jove intuïa que no li molestaria explicar-me el funcionament del joc. El xic, amb total naturalitat m’indicà que es feien carreres cada 10 minuts i que es podien fer distints tipus d’apostes. Mentre escoltava la seua explicació sobre el funcionament de les apostes, jo no perdia de vista la meua bossa on portava l’ordinador i la cartera.
Vàrem traure tres euros cadascú i apostàrem en favor del gos número dos. Com que el dos no era dels favorits, en cas de guanyar ens repartitíem vint euros cadascú. La carrera estava a punt de començar, «pum» sonà una pistola i sortiren tots els gossos corrent. «I el número dos?», va dir el xic. «Xe quina casualitat!» vaig dir jo, sense alterar-me. Finalment va sortir arribant 5 segons més tard que el primer a la meta. «Ni fet aposta!», vaig pensar. Per un moment em passà pel cap que potser estarien mirant-nos desde Regne Unit, lloc on es celebraven les carreres. La xica que treballava allí ens agafà el paperet i el passà per una màquina, ella confesà l’esperança de que ens tornarien els diners si l’error havia sigut del mecanisme d’on sortien els animals. Res, no tinguérem sort! El xic em mirà i em digué: «Mala sort, no passa res». No passa res, no passa res, però ell es dirigí altra vegada a la màquina i arriscà deu euros més en favor també del número dos. «Tinc la creença que ara sí que sortirà». Recordant les classes de Filosofia del professor Tobies Grimaltos, sabia massa bé que eixa creença no estava gens justificada i que responia únicament al desig i a la dependència -posiblement patològica- que aquell jove tenia per les maquinetes. Vols apostar deu eurets amb mi? Jo li vaig respondre «No no, no tinc més diners» Realment pensava: «Jo passe, he apostat una i punto y pelota..» Però clar, no volia ofendre a aquella persona amb la meua firmesa. A fi de comptes, simplement el coneixia de deu minuts que portava en aquell local.
Vaig deixar el got buit damunt la taula, aquell xic va tornar a perdre la seua aposta. Ala, altre trago de cervessa. S’arrimà a la barra i em contà que era de Xàtiva i que ell, tots els divendres i dissabtes anava a aquell local i apostava. M’explicà que aquell mateix matí havia perdut vora 100 euros. La meua ment evitaba pensar que eixe xic tenia un greu problema, pensar això implica etiquetar, jo preferia pensar que cada palo aguante su vela. Hi ha molta gent que adoctrina i després resulta ser un fill de Satanàs. Li vaig explicar que jo vivia a un poblet ubicat al costat de Sueca i que, de tant en tant anava a València per qüestions culturals i/o acadèmiques. Em confesà que ell va començar els estudis d’informàtica els quals hagué d’abandonar per qüestions de salut. Personals? Què li degué passar? No era qüestió de preguntar!
Vaig pagar el refresc. El xic continuava tocasnt la maquineta aquella d’apostes. Em digué que anava a apostar pel futbol que es faria a la nit. Curiosament, m’explicà que el futbol permitia fer apostes de distint tipus: Qui guanya? Gols? Quins jugadors marquen? Quants corners es produeixen? Quants equips empaten? Es produeix algun penalti? I un sense fi de posibilitats que mai hauria imaginat. No sé quina aposta faria, el que sí tinc clar és que allò no era un bon negoci, era -clarament- un pou sense fons. Em vaig acomiadar i em vaig dirigir cap a l’Estació. Què li hauria portat a viciar-se tant pel joc? La intuició em deia que eixa persona guardava històries de novel.la. Ai senyor, la meua amiga Llum ja m’ho diu que sóc molt sensible.
Sin comentarios