Quan he acabat la classe, una alumna de segon d’ESO s’ha apropat a la meva taula i m’ha dit que necessitava parlar amb mi sobre un problema que tenia. Li he suggerit que podíem aprofitar l’hora del pati per xarrar una mica.
Finalment, ens hem quedat a l’aula. En un tres i no res, s’ha confessat: «Mira Sergi, jo soc molt insegura. Vull que m’ajudes» He de reconèixer que m’ha sorprès la seva confiança i sinceritat. M’he tret un cafè de la màquina i hem esmorzat.
Amb una sorprenent tranquil·litat, m’ha explicat que es comparava molt amb els seus companys i això li provocava molt de sofriment. De fet, en diverses ocasions, ha reconegut que se sentia inferior a la seva millor amiga. També m’ha explicat que la inseguretat li provocava molta ansietat quan havia de sortir a la pissarra o resoldre alguna activitat. M’he dedicat uns minuts a escoltar-la. He intentat reconfuir la conversa, intentant que se n’adonara de les seues qualitats positives. Finalment, m’ha reconegut que era simpàtica, agradable, solidària i molt afectuosa. Hem estat xarrant sobre la importància d’aquests valors en la vida.
Cadascú de nosaltres tenim unes intel·ligències més desenvolupades que altres. El mateix ocorre amb els valors: hi ha qui és més creatiu o qui és més solidari o disciplinat. Hem d’aprendre a potenciar els nostres punts forts i a deslligar les nostres falses creences. També està bé que ens premiem de tant en tant, perquè som éssers únics i irrepetibles. Curiosament, mai hi haurà una persona igual que la meva estimada alumna. I com que estàvem a gust, hem estat xarrant sobre la perfecció. Ambdòs, hem arribat a la conclusió que no hi ha ningú que sigui perfecte. Ha sonat el timbre i ens hem acomiadat.
Sin comentarios