APOROFÒBIA

Aporofòbia, del grec á–poros, pobre i fobéo. Ve a significar espant, rebuig. És el rebuig a les persones pobres.

Aquest terme fou encunyat per la filòsofa i Catedràtica Adela Cortina en l’any 1995, concretament en un article publicat al periòdic ABC. El terme «aporofòbia» ha aparegut posteriorment en un capítol del llibre de text La vida moral i la reflexió ètica de l’editorial Santillana (2016). Posteriorment, en l’any 2015 fou acceptat com a neologisme per la Real Acadèmia de la llengua espanyola. En l’any 2017 fou considerada paraula de l’any per Fundéu i sembla que la futura llei de la infantesa incorporarà una disposició addicional que perseguirà l’aporofòbia com un delicte d’odi.

En l’any 2017 la filòsofa publica en Paidós Aporofobia acompanyat d’uns subtítols carregats de contingut: Rechazo al pobre, retos de una sociedad democrática. Amb aquest llibre, queda clara la idea d’un treball pendent que tenim en tant que membres d’una societat democràtica. A més, el context en què ens movem és idèntic al del mateix Sòcrates i els sofistes en l’Atenes clàssica. Estic d’acord amb el fet que hem de plantar cara al problema i enfrontar-lo mitjançant un diàleg respectuós, lliure i responsable.

La lectura del llibre de la filòsofa Adela Cortina, ens ajuda a millorar com a persones. I és que a la nostra ciutat, al nostre poble i a casa nostra existeix l’aporofòbia. Darrere d’un comentari negatiu sobre els immigrants o d’una actitud xenòfoba o racista, sol haver un denominador: la por o rebuig al pobre. Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos: I açò per què ocorre? Per què aquesta por? ‘La solució passa pel diagnòstic però aquesta per la comprensió del fet. Seguim doncs.

La nostra societat està basada en relacions contractualistes. I clar, si aquell senyor no pot comprar-me res ni tampoc pot contribuir a millorar la meua situació econòmica, llavors queda exclòs. A més, el nostre sistema capitalista ha configurat un individu consumista i altament competitiu. Un individu convençut que amb voluntat i ganes, pot aconseguir la Felicitat. En aquest sentit, no és d’estranyar l’odi i rebuig al pobre, pel simple supòsit que no s’esforça i que ell és l’únic responsable, en aquest cas culpable, de la seua situació de pobresa. No estaria gens malament que recordàrem el paper que pot tindre l’atzar en les nostres biografies. En realitat, hem tingut una gran sort de no haver nascut a Palestina o a Mali. És important que transformem la nostra mirada envers els pobres i això passa, com hem dit, per la comprensió del fet. Personalment, crec que cal una educació en el valor de la tendresa: un valor molt oblidat.

Des d’un punt de vista psicològic, una de les explicacions de l’aporofòbia està en la dissonància cognitiva. És una pertorbació psicològica que s’experimenta quan es tenen dues idees compatibles o un comportament incompatible amb el nostre sistema de creences. Realment existeix es percep una discrepància entre com ens veiem a nosaltres mateixa i el nostre comportament. Moltes vegades ocorre que ens considerem bones persones però en realitat, som conscients que mirem cap a un altre costat quan ens trobem amb una persona vulnerable. Aquest sentiment pot provocar que es busque una autojustificació que racionalitze el propi comportament, creant motius per rebutjar les persones en situació de pobresa i, per exemple, culpabilitzar-los d’aquesta situació. Aquesta situació és molt habitual. Pensem-ho bé: Mai heu acabat justificant una acció vostra per tal de no sentir-vos malament amb vosaltres mateixa? Doncs ací ho tenim.

Com veiem, el problema social són els pobres. Aquests consumeixen el mínim, no donen feina i quan reben ajuda per part de l’administració, desperten el monstre de la competitivitat i són vistos com una amenaça envers nosaltres. Així és com molts de nosaltres pensem… Ara bé, no ens importa que un futbolista, un polític o un personatge del cor s’emporte un feix de bitllets cap a un altre país. I pel que fa als sous immerescuts de tantíssims polítics, millor no parlar-ne. 

Mon pare em contà en diverses ocasions aquella expressió que, en diverses ocasions, hagué de tragar-se: «Espagnols de merde«. Per a determinades persones, els espanyols eren vistos com gent pobra que tan sols podia aportar problemes. No obstant, em fa la sensació que per moments oblidem que la fraternitat és un valor clau de la il·lustració francesa. Cal tindre present que molts espanyols es quedaren a viure allí i passaren a ser francesos. Ara sí, molts d’ells ara són persones respectades.

Aquest terme posa damunt la taula una realitat molt preocupant. Segons dades de l’Observatori Hatento, un 47% de les persones sense casa, han estat víctimes d’un delicte d’odi per aporofòbia. En realitat, tot açò m’avergonyeix perquè tinc molt interioritzat això de què cal tractar als altres com a fins i mai com a mitjans. M’avergonyeix veure la falta de compassió i empatia amb els més dèbils. M’entristeix la reacció d’odi que tantíssimes persones demostraren quan la jove Luna feia una abraçada a un africà en territori espanyol. Soc molt conscient que siguen legals determinats partits polítics que fomenten aquest odi, fent creure a la ciutadania que són enemics i han vingut expressament a fer-nos mal.

Com bé sabem, s’ha fet viral la fotografia de la voluntària Lluna Reyes en la que abraça un jove africà. Si ho pensem bé és una imatge carregada de tanta tendresa com la del militar que porta un nen petit entre els braços. Però clar, així com la imatge del militar ha rebut comentaris molt positius, la de Lluna ha provocat dures crítiques. Com que les xarxes socials ens permeten identificar els assetjadors, s’ha demostrat que molts dels comentaris provenen de gent propera a Vox. Així és, la ideologia, en aquest cas la d’ultradreta, pot provocar i reforçar l’odi als pobres.

Quedem-nos amb les paraules de la jove Lluna Reyes: «Ayuda humanitaria no es quitarse a las personas de encima, es atender sus necesidades y más en estas condiciones (…) Es raro que te den las gracias por algo que tendría que ser normal…» Quan els actes humanitaris estiguen totalment normalitzats, quan no siga necessari festejar cap acció humanitària, les manifestacions d’odi seran greument condemnades. I llavors haurem vençut a aquesta gran pandèmia que cosifica i deshumanitza als pobres: l’aporofòbia.