El sistema econòmic capitalista actual es regeix per dues coordenades: l’afany de lucre i la competitivitat. Els valors del mercat aniquilen la dignitat, la solidaritat i d’altres valors importants. Per fer-nos una idea, les empreses amb èxit ho són independentment de si exploten a menors o de si realitzen contractes fem. A més, és així com eduquem: “xiquets hi ha països pobres i països rics, països desenvolupats, subdesenvolupats i en vies de desenvolupament”. La riquesa l’entenem des de ben petits en termes únicament econòmics.
El model del bé comú es regiria sobretot pel benestar i la cooperació. No es tracta d’ideals utòpics, sinó del que cal (segurament per natura) en aquest món: ser feliços i cooperar. Aquest model observaria si l’empresa és solidària, si contracta amb estabilitat, si és sostenible ecològicament. El balanç del bé comú ens diria com l’empresa viu tots aquestos valors. El control es realitzaria atorgant entre 0 i 1000 punts o també cinc colors significatius en funció del nivell de bé comú en el que es trobés l’empresa. Les empreses amb èxit i millors resultats ètics obtindrien moltes prioritats: compra pública, inversions, desgravació, avantatges fiscals, incentivació de l’empresa…Evidentment, els consumidors tindrien accés a tota aquesta informació. Als supermercats, per exemple, els productes tindrien un color o altre en funció del nivell de bé comú superat per l’empresa, també podria estar en altres formats digitals per als mòbils, hi haurien mil maneres de democratitzar aquesta informació.
Segons la teoria del bé comú, el fi de l’empresa canviaria: no estaria ja ben vist donar beneficis a partits polítics o a empreses externes desvinculades. També es posaria un límit a la propietat privada. La postura del bé comú entén també que entre els treballadors hi hauria una diferència de sou màxima a relació 10/1. Ja hi ha un banc, que s’anomena Banc ètic on el sou del treballador que més guanya (el director general) és tan sols 9 vegades superior al del sou mínim (que oscil.la al voltant de 900 euros/mes). Si mirem estadístiques en aquest sentit, se’ns posarà la pell de gallina!
El bé comú és constitucional, l’afany de lucre i la competència, per contra, no estan en la constitució espanyola i és a fi de comptes el que s’està estimulant. Tampoc és natural eixa competitivitat social on l’home és un llop per a l’home, som també altruistes per natura, a més l’estat civil hauria d’evitar aquestos impulsos destructius. Els defensors del bé comú tenen clar que la manera d’implantar el bé comú ha de ser ascendent, de baix cap a dalt: ajuntaments, empreses petites i amb el temps (possiblement dècades) podria acabar imposant-se. Neoaristotèlics com MacIntyre, Sandel, Walser o Taylor també en pensaven així, és un sistema que comença per l’individu i per aquells que té al seu costat.
Aristòtil ja donà peu a aquesta proposta del bé comú. Som animals polítics (l’home és un zoon politikón) i per aconseguir la felicitat cal cooperar socialment. San Agustí també en parlava del bé comú en referència al seguiment de la llei natural o llei divina. L’economista Christian Felber i també Paco Alvarez n’estan convençuts d’aquest model econòmic. Empresaris com Cristóbal Colón aposten per un model d’empresa amb un fi clar: donar feina a unes persones i millorar la dignitat d’aquestes. Aquest empresari, psicòleg de professió, utilitzà l’estructura empresarial per aconseguir un fi: millorar la dignitat de dos-centes persones amb malalties mentals. El fi no era obtindre beneficis, cosa que seria normal en un model capitalista.
La política, pot ser, també haja perdut romanticisme. En la política diària existeix una lluita d’interessos, un darwinisme polític: trepitjar a l’altre per aconseguir objectius. Als partits triomfen els mediocres! El polític professionalitzat sap massa bé que la conservació del seu lloc passa per l’obediència i per llepar culs. Tenir un esquema de valors morals estable i lluitar per ells, a dintre d’un partit és una molèstia, un gra al cul. El model del bé comú és atractiu, romàntic i esperançador, no obstant podria (com qualsevol teoria) sotmetre’s a crítica. El que mai es pot acceptar és que els polítics prioritzen els interessos privats sobre els públics i això passa.
Sin comentarios