Els professionals de l’educació, hem conegut moltes situacions de sofriment. Em ve al cap aquella alumna de Quart d’ESO que de cop i volta deixà de vindre a classe. Com que hi havia certa confiança, quan la xiqueta s’incorporà, m’explicà que escoltava veus i que l’havien diagnosticada d’esquizofrènia. Recorde també aquella xiqueta marfilenya de 10 anys que havia estat circumcidada i que rabiava de dolor o aquell adolescent traumatitzat pel fet d’haver presenciat greus episodis de violència domèstica a casa seva. El sofriment està present en totes les seues formes, en totes les edats i cultures. Ara bé, permitiu-me que pose el focus d’atenció en els més joves. És amb ells amb qui treballe habitualment.
A més de preguntar-nos per les causes, és important que també ens plantegem la següent qüestió: Què podem fer al respecte? Què podem fer als centres educatius? Els centres educatius són també espais de sociabilització molt potents en un moment de desenvolupament personal i per tant, hem de responsabilitzar-nos. A més, segons l’INE (Institut nacional d’estadística) i l’OMS (Organització Mundial de la salut) les dades de suïcidi s’han duplicat aquests darrers anys. Una de les franges d’edat més preocupants és la compresa entre 15 i 29 anys.
Supose que compartireu amb mi que no està bé quedar-se de braços creuats. És necessari que enfortim al nostre alumnat de cara la gestió del sofriment. Som una societat que ha desenvolupat una fòbia al dolor, que viu en un excés de positivitat i amb una imperant necessitat d’estar sempre feliços. Per això, no podem permetre un model basat en discursets superficials que anestesien el nostre pensament. És important una formació de caràcter filosòfic on el diàleg, el dubte i la profundització siguen els protagonistes.
Els nostres joves conviuen amb situacions d’assetjament escolar, mobbing, sexting, homofòbia, violència de gènere… Podem treballar l’estigma de la malaltia mental, la normalització d’acudir als especialistes. Però també l’assertivitat o l’autenticitat. L’objectiu està en què els nostres joves reconeguen el dolor o sofriment que estan travessant i que la resta siga una condició favorable.
El 25% de les consultes sanitàries estan relacionades amb una mala gestió del dol. La pèrdua d’un ésser estimat ha deixat de ser una pràctica social i s’ha convertit en una situació que vivim en silenci. Em preocupa que tantíssimes persones s’hagen quedat encadenades en alguna de les fases del dol. La mort és un tema universal de la filosofia i cal normalitzar-la. A fi de comptes, viure és en certa manera, també aprendre a morir. I la mort, porta en si un dolor o sofriment, silenciats en aquesta societat pal·liativa i de dominació.
Considere també important el coneixement de la tradició als nostres centres educatius. Concretament, em referisc a la meditació del Budisme zen o de la mística cristiana. Mitjançant el mindfulness, que és una adaptació de la meditació tradicional, podem treballar el silenci a les nostres aules, la concentració i sobretot la gestió dels nostres propis pensaments i emocions. Quan pose en pràctica la meditació amb el meu alumnat hi ha qui plora, qui s’emociona, qui dorm… És l’alumnat qui ha de decidir si vol compartir o no el seu espai de privacitat: els seus pensaments o emocions. La idea central de la meditació és la identificació dels pensaments i la compassió amb tot allò que asomant-se a la nostra ment. L’objectiu està molt identificat: respirar i relaxar-se, sense enfadar-nos amb la nostra pròpia realitat interna. En definitiva, el sofriment moltes vegades s’intensifica quan mostrem resistència a acceptar allò que ens preocupa.
Al llarg de tantíssimes pràctiques meditatives, m’he trobat amb alumnat que no pot estar-se quiet o que simplement mostra resistència a tancar els ulls. Molts d’ells diuen: «Em pose nerviós quan tanque els ulls» o es passen el temps movent la cameta i observant amb nerviosisme allò que fan la resta de companys i companyes. Una altra dada important: el nostre alumnat mostra resistència a pensar i intolerància al fracàs. Això ocorre a les classes tradicionals quan busquen resultats d’una manera immediata i es derrumben quan els resultats no surten d’immediat. La meditació exigeix de molta constància. L’altre dia, vaig repartir al meu alumnat unes veles aromàtiques per tal que les encengueren. Un grup considerable d’alumnes agafaren la vela i la trossejaren en múltiples trossets minúsculs. Ja sabeu: «la processó va per dins…» i la meditació ens ajuda a identificar a aquell qui pateix.
És important que reforcem l’activitat d’escoltar i d’estar en silenci als nostres centres educatius. A fi de comptes, el silenci i la paraula són dues cares de la mateixa moneda. Generalment, els bons conversadors solen ser grans escoltadors. Els moments de silenci ens faciliten la presència de paraules amables i transformadores. Els nostres joves, cada vegada mostren més resistència al diàleg i això s’observa, per exemple, quan algú els telefona i s’excusen amb afirmacions del tipus: «Tenia el telèfon apagat» «No tenia cobertura» Vivim sobreestimulats, amb totes les facilitats per accedir a la informació però amb una greu dificultat per la bona comunicació.
Sin comentarios