M’agradaria compartir amb vosaltres una anècdota molt graciosa que li passà al meu amic Carles no fa molt de temps. Jo em dirigia al Bar Rhettus, on habitualment prenc café a Riola. I res, el meu amic Carles passà amb la seua moto i, de sobte, s’hi aturà. Com que no el reconeixia, es tragué el casc perquè el reconeguera.
– Xe, Sergi, ja fa temps que no et veia. Com estàs?
– Ei, bé. Mira, ací estem.
Normalment, quan no tenim ganes o fa temps que no parlem amb una persona, els valencians utilitzem expressions com “Ei, bé. Mira, ací estem”,”Ei, bé. Mira, tirant” o “Anem fent”. Carles aturà la moto. En la mesura en què anàvem rememorant algunes anècdotes la conversa anà prenent naturalitat i interés. Em contà una cosa molt curiosa que li havia passat.
Com cada dia, quan arriba l’hora d’esmorzar, el director del col·legi on ell treballa aprofita sempre per fumar-se una cigarreta amb altres companys. L’altre dia, de manera casual, Carles també sortí a la porta de l’escola. El director, el mirà i li digué:
-Carles, no vull que t’ofengues, però ací venim els fumadors que tenim necessitat de fumar. És que tinc por que ara tots isquen ací i es deixen el col·legi sol.
Carles (segons em comentà) li explicà al seu director que amb eixe raonament estava fomentant el consum del tabac. D’aquesta manera, intentà fer-lo entrar en raó, però l’home erre que erre no canviava de pensar. L’endemà, quan arribà el moment del pati, Carles isqué al lloc, punt de trobada, on se situaven els fumadors. Allà estava, com sempre, el director… En aquesta ocasió, el meu amic es tragué de la butxaca un caliquenyo d’eixos de tota la vida i se l’encengué. Els companys es quedaren petrificats en tractar-se del professor d’Educació Física a qui mai no havien vist fumant:
– Xe, Carles, què fas fumant? I ell respongué:
– És que m’ha dit el director que ací sols poden sortir els qui fumen.
Segons em contà, tots somreien mentre ell fumava. Me l’estic imaginant, amb el seu xandall i amb el seu caliquenyo irònic xamant com si fos una cosa habitual en ell quan, en realitat, Carles, inexpert en aquests quefers, s’engolia el fum d’aquell enorme purot (detall del casament d’un amic) mentre mostrava cara de fumador veterà. Podeu imaginar que la processó anava per dins…
——-
La ironia és, de vegades, la nostra aliada. Cal solucionar els conflictes amb humor i no fer mala sang. Quin sentit té això? Cap ni un… De fet, el que es considera moral o immoral ben sovint salta a la vista.
Sin comentarios