Fa uns dies, diferents periòdics ens alertaven de l’increment que en aquestos darrers anys ha tingut la tasa de suïcidi a l’Estat espanyol. Les dades que l’Institut nacional d’estadística ha publicat darrerament resulten molt preocupants. I a nivell mundial, la OMS també ha declarat que el suïcidi és un problema greu de salut pública, sobretot en edats compreses entre 15 i 29 anys. Per fer-nos una idea, en l’any 2019 i 2020, les morts per suïcidi superaren les produïdes per accident de trànsit. El fet que tantíssims joves prenguen aquesta terrible decisió, ens obliga a la reflexió filosòfica. Preguntar-se per les causes d’aquesta realitat i les accions que caldria portar a terme, em sembla necessari.
Vivim tan convençuts del progrés que no ens n’adonem de l’ús inadequat que fem del nostre temps, la qualitat de vida, les relacions superficials… En certa manera, decreixem en tant i quan ens hipotequem el nostre temps amb la idea de comprar. La inèrcia de determinats valors del mercat com la competitivitat, l’èxit i la reputació, anestesien un bon grapat de grans valors com la tendresa, l’afectivitat, l’empatia, la compassió… Així és, vivim donant una imatge òptima i amagant les nostres debilitats. I paradoxalment, mentre es fabriquen tonellades de fàrmacs d’última generació i robots d’alta precisió, apareixen nous escenaris d’assetjament com el bullying electrònic o el sexting. I és que el progrés científic i tecnològic no implica necessàriament un progrés humà: el nombre de joves suïcidats i de famílies destrossades, segueix augmentant.
Puc entendre la prudència amb què reaccionem habitualment front al problema del suïcidi. És un fenomen banyat de misteri i de màxima sensibilitat. Vivim en temps de postveritat i potser la por a provocar l’efecte contrari al desitjat, ha sigut la causa de la inacció política front a aquesta tragèdia. Ara bé, com que els resultats no són gens optimistes i els nostres joves es passen una part considerable del seu temps als centres educatius, és el context òptim on podem treballar la problemàtica.
En general, als humans ens reconforta que ens escolten. A més, molts de nosaltres, necessitem ser escoltats. Compte, quan dic escoltar em referisc a posar tota l’atenció amb allò que t’estan dient. La presència discreta, mirada amable i apertura al diàleg, són també pràctiques molt aconsellables. De vegades, sobren les paraules i simplement cal practicar el silenci. Pel que fa a l’escola, a més d’especialistes en matemàtiques, llengua o anglés, tenim la possibilitat de ser una condició favorable per aquell qui sofreix. Els centres són un espai on hem de fomentar determinats valors i condemnar amb coratge l’assetjament en totes les seues formes. És important no permetre que la paperassa burocràtica ens faja oblidar que treballem amb «persones», joves amb realitats ben complexes i diverses. En els temps que corren, l’activitat d’escoltar i fer-se present, és en si mateixa una gran revolució.
És important que l’escola oferisca espais de discussió filosòfica. En realitat, són molts els conceptes que es poden treballar a l’aula: la pèrdua d’un ésser estimat, el dol, l’estigma de la malaltia mental, els prejudicis, la violència de gènere, el consum de drogues… Acàs està malament que els nostres joves coneguen la postura de l’estoïcisme front al sofriment? I què reflexionen sobre el mite de Sífif? El nostre alumnat mostra resistència a pensar i una gran intolerància al fracàs. En aquest món que tot ho vol a ritme de clic, aturar-se, pensar i fer-ho d’una manera seriosa, pot resultar terapèutic.
Fa uns mesos, vaig impartir una conferència per a personal sanitari i professors de secundària. El títol d’aquesta xarrada: acompanyament filosòfic i espiritual en el procés del dol i la mort. Tant la pèrdua com el sofriment són un fet comú a tots els humans. Em preocupa la mort de tantíssims joves així com també el dol patològic pel qual han han de passar les respectives famílies. No hi ha més, som animals socials. A nivell individual som fràgils i la supervivència en soledat podria tornar-se insuportable. Ens necesitem uns a altres. El suïcidi és un fet terrible i posar el cap sota l’ala és de covards.
Considere necessària la pràctica de la meditació als centres educatius de cara la gestió del sofriment. El meu alumnat mostra molta resistència al silenci, a tancar els ulls, a respirar… La pràctica meditativa és realment necessària perquè ens permet treballar la compassió amb els nostres propis pensaments. Estaria bé que la pràctica meditativa continuara amb un espai de convivència entre els seus membres. La generació millenial viu aparentant, demostrant, ocultant, triomfant…Però realment, tots portem a sobre una motxilla plena de preocupacions i problemes. A través de la meditació, es fan grans amics. Maltrat la diversitat que hi participa, la meditació crea vincles i unifica. Es pot practicar a la tutoria, abans d’un examen…
Des de fa uns anys, practique la meditació amb el meu alumnat. La preparació és important: música, veles, disposició de les taules, entrada en el silenci… Quan acabe l’activitat i he de recollir l’aula, em trobe amb algunes veles totalment destrossades. I sempre em pregunte el mateix: Què li ocorrerà al meu alumne x? Quin problema tindrà la meua alumna y? En definitiva, són ells qui decideixen si volen o no compartir alguna cosa, però amb la pràctica de la meditació pense que l’escola es torna encara més integradora i humana. Evidentment, denunciar tota pràctica que atempte contra la dignitat d’una persona és allò normal, mirar cap a un altre costat és de mediocres i covards.
Sin comentarios