Democràcia i indignació

A la Grècia clàssica, la democràcia era participativa, o siga que els ciutadans intervenien activament en els assumptes de la polis (ciutat).  No obstant això, la ciutadania era també restringida: ciutadans eren tan sols els varons, atenesos, de família atenesa i majors de 30 anys. Aquests acudien a l’àgora i allà, d’una manera directa, dialogaven i prenien decisions referents a la polis. Avui en dia, d’una banda, superem aquest concepte de ciutadania en el sentit que tothom (homes i dones) és ciutadà i amb 18 anys tots podem votar. Però, atenció, la democràcia és menys pura: és representativa.

El fet que la democràcia actual siga representativa resulta molt més còmode per a la ciutadania: els ciutadans votem i ens acomodem en les nostres vides particulars. Però, compte, a la vegada és perillós. De fet, si els que ens representen no tenen la intenció moral de buscar el bé de la societat, si es viu un moment de vaques flaques, aleshores la ciutadania es rebel.la. És tot just això el que està passant els darrers dies: els ciutadans comencen a moure’s. Estranyament ens costa moure’ns, manifestar-nos, posar-nos en acció; en paraules de Joan Fuster: “Convertim en normal allò que tan sols és habitual”. Això és: els humans som massa conformistes.

Hi ha molts aspectes que ara són criticats pels ciutadans. En primer lloc, el llenguatge. De fet, resulta indignant que una parlamentària utilitze l’expressió “que se jodan” referint-se als polítics o als ciutadans (no importa!) quan el President del govern està aprovant una mesura molt estricta i dolorosa que en altres llocs (i en els polítics) provoca un mar de llàgrimes. Eixe llenguatge és provocador i mereix una greu sanció, a saber: apartar-la de tots els seus càrrecs polítics. Espere que ningú em considere un radical, la política mereix una major serietat. En segon lloc, el llenguatge no verbal també està sent denunciat, les cridòries i els insults sobren, no estem al circ romà i no es tracta de competir sinó de, si és possible i amb el diàleg, consensuar allò millor per als ciutadans (cadascú a la seua forma). En tercer lloc, la falta de transparència. És indignant també que les retallades no vinguen totes clares al Congrés dels diputats i que després siguen els periodistes els que hagen de llegir la lletra menuda i transmetre-la als ciutadans (cadascú a la seua forma). La manca de professionalitat també és criticada. Resulta vergonyós que un polític no entenga en què consisteix la seua feina: fer el bé de la ciutadania, el millor que puga, perquè justament aquesta l’ha elegit. Per acabar, la retòrica s’utilitza amb qualsevol finalitat, siga per mentir, per convéncer que l’altre està equivocat o per esquivar quan no es vol parlar o respondre a algú. El llenguatge manifesta les intencions de les persones i quan aquestes no són constructives, sinó excusatòries o esquivadores, malament anem.

Em ve al cap la proposta política del filòsof grec Sòcrates: el govern del que més sap. Rebutjava la democràcia perquè pensava que no tots estaven preparats per participar dels assumptes d’Estat. És per això que Plató (deixeble de Sòcrates) fundà l’Acadèmia, per formar governants mitjançant una formació rígida a través de diferents disciplines. No obstant, els grecs preferien majoritàriament la democràcia. Però no ens enganyem, ahí estaven els sofistes que, amb el seu domini de la retòrica, aconseguien persuadir d’allò que els interessava. En canvi, el pobre i humil Sòcrates preferí beure de la cicuta (líquid verinós) abans que escapar d’Atenes. Sòcrates també deia una cosa clara: aquell que insistesca en voler ser polític, deixeu-lo córrer, ja que ningú ha de sentir-se mai interessat ni qüalificat per aquesta professió, doncs l’ofici de governar és el més difícil dels existents.

Sempre hem pensat que la política està en altra dimensió, molts diuen: “Jo de política no entenc”. Curiosament i gràcies als problemes, ens estem adonant que la política és cosa de tots, i encara que a l’escenari tingam uns representants, desde la última fila hem d’alçar el braç i asomar el cap per a què ens escolten. Ja ho deia Aristòtil: l’home és un animal polític, un zoon politikón. També deia que el tot és anterior a la part, per tant l’individu no és ningú sense l’Estat, és un animal solitari. Potser aquesta definició aristotèl.lica justifique l’opinió de la meua amiga Llum, segons ella a Espanya hauria de ser com a Argentina, tots haurien d’estar obligats a votar. Potser a algú li semble radical, però que voleu que vos diga, millor això que tornar a viure una relació d’amos-esclaus, com la que hi havia al feudalisme.

Respon en una sola qüestió:

¿Creus que la proposta política de Plató (i Sòcrates) és millor que la democràcia de l’època?
¿Creus que la proposta de Plató es podria aplicar a la realitat política actual?

Te puede interesar también

Sin comentarios

    Dejar un comentario