L’altre dia, vaig escoltar com un parell d’alumnes de primer d’ESO conversaven al pati de l’institut sobre la sèrie subcoreana El juego del calamar. Un d’ells, posant-li molt d’èmfasi, destacava que era un èxit a Netflix. Com que ja havia sentit parlar-ne en diferents contextos, em vaig apropar, recomanant-los prudència. Uns quants dies després, vaig escoltar al bar del meu poble com una mare ben jove comentava que el seu fill de 9 anys havia vist la sèrie en tan sols una vesprada. Invadit per la curiositat, la vaig veure tan prompte com vaig poder.
L’argument d’aquesta sèrie és realment impactant. Un grup nombrós de persones, amb una situació econòmica límit, accepten formar part d’un concurs de jocs infantils. La particularitat d’aquest concurs és que els desqualificats, perden la vida, cosa que descobriran en finalitzar la primera de les proves. També se’ls explicarà que cadascuna de les morts, fa créixer el sac de diners que convertirà en milionari al guanyador de l’edició. Contra tot precepte, aquesta motivació econòmica serà més que suficient per mantenir tant el joc com les condicions d’aquest.
Impressiona tant la capacitat de cooperació entre els concursants quan es tracta de sobreviure, com la predisposició a destruir l’adversari quan corre perill la mateixa vida. L’altruisme es combina amb una guerra de tots contra tots. I tot això, amb jocs que ens transporten al nostre període d’infantesa. La tendresa infantil del joc es conjuga perfectament amb la mort sanguinària, sempre al servei d’uns poc privilegiats que controlen el cotarro.
Em sembla preocupant que la televisió actual hagi normalitzat això de competir i jugar-se la vida: Saw, Los juegos del hambre, Alice in Borderland, La Purga, BLack Mirror, Perdidos… Com veiem, el llistat és extens. I la cosa preocupant és que el nostre sistema és clarament desigualitari i genera moltes competitivitats absurdes que únicament enriqueixen a una minoria. Però bé, en aquest punt encetaríem un altre debat a propòsit de la la influència del sistema capitalista en el decreixement.
Si ens hi fixem, així mateix ens està ocorrent a tots nosaltres. Ens unim als més forts i evitem ajuntar-nos amb els més dèbils. A més, també ens mostrem forts per a què els altres ens valoren més. Això sí, ens preocupa competir quan existeix un vincle emocional i ahí sí que sofrim. Però també aparquem aquest vincle de caràcter afectiu en favor de la nostra vida, quan aquesta corre perill.
En un món on els diners tot ho poden, la tendència a l’avorriment es fa present. Resulta preocupant com una educació en el consumisme, facilita el perill d’una situació en què res ens òmpliga. També correm el perill de sacrificar la salut mental, la sanitat, l’educació, l’habitatge… Tot en favor de l’èxit personal, el poder, el reconeixement…
Les distopies, molt recurrents en les obres de ciència-ficció, solen presentar-se com escenaris impossibles i allunyats en el temps. Ara bé, correm el perill que acaben diluint-se en la vida quotidiana. Allò que avui resulta normal, pot haver sigut una distopia ahir. El fet impensable fa uns dies, avui pot ser hegemònic i inqüestionable. En les nostres mans està canviar-ho, o no…
Sin comentarios