El debat sobre l’ús del telèfon mòbil als centres educatius torna a estar damunt la taula. En 2018, França va prohibir el seu ús a tot l’alumnat menor de quinze anys. Itàlia també es va sumar a aquesta decisió en l’any 2022. A l’Estat espanyol, tan sols Galícia (2015), Castella la Manxa (2014) i Madrid (2021) mogueren fitxa en la mateixa direcció. En la resta de comunitats autònomes, correspon als col·legis la regulació a través de la seua normativa interna. La preocupació generalitzada és bàsicament la distracció i el baix rendiment acadèmic.
Entre classe i classe, l’alumnat consulta el telèfon i se n’oblida de tot allò que ocorre al seu voltant.
Hi ha centres que tan sols permeten l’ús del telèfon a l’alumnat major de 15 anys, d’altres han limitat el seu ús a l’hora del pati. En qualsevol cas, la imatge de tantíssims joves caminant pel passadís o distribuïts pel pati totalment hipnotitzats cara el telèfon mòbil, és més pròpia d’una invasió zombie que d’un centre educatiu. Parlem-ne clar: una part significativa del nostre alumnat, manté un comportament repetitiu vinculat al mòbil, ja siga revisant constantment les xarxes socials, consultant el whatssap o simplement jugant.
Una gran majoria no ha après a fer-ne un ús responsable i moderat de l’aparell. Recorde aquella alumna que en vàries assignatures havia manifestat un mal ús del mòbil. El cap d’estudis, entrà a l’aula i li demanà el telèfon amb la finalitat de guardar-lo fins que vingueren els seus pares a recollir-lo. L’alumna en qüestió hiperventilava dels nervis. Allò que realment li horroritzava era pensar que hauria de passar un dia sencer sense el seu telèfon mòbil. Segons dades de la revista Muy interesante, un 60% de la població experimenta nomofòbia o por a no tenir el telèfon mòbil.
Des de fa uns anys, realitze una pràctica amb el meu alumnat. Consisteix en escriure el temps que setmanalment li dediquen a cadascuna de les tasques: l’esport, la música, conversar amb els amics, ajudar en casa, visitar els iaios, passejar el gos o cuidar la mascota, fer deures, estar amb el telèfon mòbil… Quan reflexionem tots plegats, reconeixen que el temps dedicat al telèfon mòbil a més de ser excessiu, també els priva d’altres activitats satisfactòries que tenen descuidades.
Els patis s’han convertit en espais on una gran majoria està ocupada amb el telèfon mòbil.
Segons dades del curs 2020-2021, un trenta per cent del meu alumnat de secundària (d’entre 12 i 15 anys) reconegué que utilitza el mòbil una mitjana de 10 hores diàries. Com que inicialment no em quadraven les hores, vaig suposar que possiblement feien servir el telèfon en horari lectiu, tant dins com fora de l’aula, així com també en horari de matinada… Vaig corroborar la meua hipòtesi gràcies a una aplicació de control parental que ells s’instal·laren. D’altra banda, un 10% del meu alumnat, dedica entre 10 i 13 hores diàries al telèfon mòbil. L’alumnat en qüestió reconeix que es passa mitja nit en vela i que acudeix al centre educatiu sense pràcticament haver dormit. Després vaig comprendre perquè hi havia alumnat que es passava tot el matí badallant com a lleons. En som conscients de les conseqüències que pot tenir tot açò per a la salut física i mental dels nostres joves?
Aquestos darrers deu anys, l’atenció s’està veient molt afectada com a conseqüència d’un mal ús del mòbil.
És evident que els telèfons mòbils d’última generació són un accés directe al saber. En qualsevol cas, parlem de menors, de vegades, encara preadolescents que no han après, ni tampoc se’ls ha ensenyat, a fer-ne un ús prudent i que, pel contrari, viuen distrets i enganxats. Cada vegada es fa més complicat, fer-li entendre a l’alumnat que no és el moment d’utilitzar el telèfon.
És important prohibir l’ús del mòbil. Posteriorment, haurem d’aprendre a veure’l com un instrument, un mitjà i mai com un fi en si mateixa.
L’altre dia va sonar el telèfon mòbil d’un alumne de primer d’ESO (dotze anys). Com que es sorprengué de que fos la seva mare, li vaig donar permís per parlar amb ella al passadís. Es deixà el mans lliures connectat, per això des de l’aula escoltàrem com la mare li preguntava: «Joan, et sembla bé si faig lentilles per dinar?» “Mamà, fes macarrons, per favor…” Açò no pot ocórrer! El paper de les famílies en la gestió del mòbil és essencial
Sempre m’ha agradat traure profit del telèfon mòbil a l’aula. Però com que l’addicció se n’està anant de mare, us propose un experiment social. Prohibim l’ús del telèfon mòbil en tots els centres educatius. Fem un ús de la sala d’informàtica i si cal introduïm tecnologia degudament controlada. Passat un temps, valorarem si amb aquesta mesura ha millorat l’atenció, els resultats acadèmics i el benestar de l’alumnat. Ja està bé, el telèfon mòbil no és un joc, ni tampoc cap necessitat vital. És més, amb un accés indiscriminat a la informació, estem creant una cultura de la postveritat i una polarizació social molt perillosa. Cal un canvi de paradigma i per això és necessari desaprendre.
Sin comentarios