Després d’arreplegar a Rafa de Cullera i a Jose de Benissa començàrem el llarg viatge cap a Granada. Realment no ens donà temps a visitar res, no obstant, compartiré amb vosaltres alguna de les meues experiències i pensaments.
Es molt atractiu el paisatge tal i com vas acostan-te a Granada: Tot ple de montanyes i Sierra Nevada (encara nevada). Una vegada arribàrem a Granada, em va sorprendre el vestuari dels joves; completament alternatiu. Encara estic rient-me d’aquella conversa que simulà Rafa:
– «Ie, on estàs»
– «Estic regant però ara acabe i vaig».
La gràcia estava en que teníem la sensació de que qualsevol vestimenta era adequada per sortir de festa en aquella meravellosa ciutat. La gent jove caminava pels carrers amb bosses, amb xandal, cadascú amb el seu estil particular. Potser fos el cansansi el que ens va traure eixe somriure tan exagerat. I bé, ja érem a Granada, la ciutat mora… Em vingué al cap la canço: que vaig cantar mentre conduïa: «Granada tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti….Mi cantar, flor de melancolíiiiiiaaaaaa» Vos deixe la versió de Plácido Domingoper a que la difruteu:
Després de dinar, vaig pegar una breu volteta pel centre. Vaig observar que la gent vestia molt elegant. Em donà el temps justet per fer-me un cafenet en una d’aquelles terrases que donen a la Catedral, m’acompanyava la veu flamenca d’una cantant que animava als clients. Vaig fer una fotografia d’aquell moment, que penjaré al passadís de ma casa, vaig comprar una coca (que ja he compartit amb les meues nebodes) i un plat de ceràmica andalusa per a ma mare que deia: «Dale limosna mujer que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada» Evidentment és una ciutat que té una part històrica molt encantadora. No obstant, podria estar molt més néta…
Estagué molt bona l’amanida aquella del dinar i també aquell paté que degustàrem tots els companys. Mateo deia que era de gambes, jo deia que era de salmó. Finalment, per sortir del dubte Mateo li preguntà a la cuinera i res: No era ni de salmó, ni de gambes, sino de pavo. Va estar molt bé conversar amb Francisco i amb Mateo. Mateoem semblà un tio interessant, Francisco un home molt natural.
Un viatge com aquest dóna molt per parlar. Recorde quan vaig anar a Guardamar amb el meu company Enrique Sanchis. Vàrem conversar sobre moltes coses que en el dia a dia no dóna temps per parlar. Tots hauríem de fer algun viatge llarg de tant en tant amb els nostres amics, és una bona teràpia per traure allò que tenim dins i per escoltar els altres…A més, els viatges et donen temps per estar en silenci, per reflexionar, per pensar, per imaginar, per observar, per contemplar….
Una de les converses interessants que tinguérem (tant a l’anada com a la tornada) va ser el tema dels anuncis de la cervessa Mixta. Els vaig contar que hi ha concretament un anunci en el que surt un home ballant i cantant «Si el Checo viene de checoslovaquia, el chaleco viene de Chalecoslovaquia» Com que de manera verbal no es pot plasmar la música, vos deixe ací el video per a que reflexioneu (també val riure’s val?). Com veiem, la marca Mixta intenta afectar (i ho aconsegueix) al receptor encara que siga amb coses que no tenen «ni trellat ni forrellat».
Els guionistes Mixta saben molt de l’ésser humà. Els humans necesitem sorprendre’ns, necesitem riure’ns i no és precís que siga amb arguments o acudits racionals. De vegades, el poc trellat, el sense sentit (qualsevol parida) és suficient. Moltes vegades, ens oblidem que no solament som racionals sino que també som animals i necesitem deixar-nos portar. Ens oblidem també de que som persones amb sentiments, amb emocions, que tenim una part no tant racional i dionisíaca arraconada. Els meus alumnes de 4 d’ESO C també gaudeixen dels anuncis Mixta,aprofite per saludar.los.
Els anuncis Mixta poden convertir-se també en referent de les nostres vides. Una vida sencilla i modesta, una vida sense complicacions. Sense enganyar, sense mentides, sense falsetats, un comportament directe…»Sóc el que veus» i res més. Els anuncis Mixta poden ser un referent vital de comportament. Som sencills? Aparentem algo distint? Per què? Ens posem una màscara per viure en societat?
Vos deixe un video per a que contempleu l’Alhambra, una autèntica meravella.
Sin comentarios