Aquesta vesprada m’he entretingut amb les xarxes socials. M’ha cridat l’atenció la publicació d’un amic. A la fotografia apareixia Carles en una escola del Perú i amb dos nens petits entre brassos. Allò que realment m’ha sorprés ha estat la gran quantitat de comentaris afalagadors sota la imatge: «Gran tasca la teua», «El món necessita gent com tu», «Vals molt, amic», «Orgullós de tu», «No canvies mai» Aproximadament uns 50 comentaris afalagadors.
Com que el llistat de felicitacions era llarguíssim i donava a entendre que havia fet una acció extraordinària, també invadit per la curiositat, li vaig enviar un missatge interessant-me preguntar-los també per la fotografia. Carles m’explicà que estava visitant el Perú amb la seua parella i havien aprofitat l’oportunitat de visitar un col•legi. Aprofità per recordar-me que la seua dona era mestra i l’experiència de conéixer l’escola d’aquell poble, li havia resultat molt satisfactòria.
Com veiem, hi ha una tendència a idealitzar tot allò que ocorre a Ies xarxes socials. A més, com que no volem prescindir del contacte social que ens ofereix la pantalla, actuem baix un mateix patró de conducta, intentant quedar bé i aplaudint tot allò que exhibeix la gens que ens importa. Tornem al cas de l’amic Carles. Acàs té sentit que felicitem a algú pel simple fet d’estar amb nens d’un altre país? Aquesta cultura de la immediatesa ens impulsa a extreure conclusions precipitades, sense ni tan sols interessar-nos per conéixer el context o la situació. A més, la qüestió és de màxima profunditat filosòfica perquè simplifiquem el devenir i la diversitat, construïnt una imatge immutable, estàtica, petrificada que s’assembla molt poc a l’autèntica realitat. De fet, vaig parlar amb uns quants amics en comú i pràcticament tots compartien la falsa idea de que Carles es trobava en una missió solidària al Perú. Evidentment, ningú havia parlat amb ell, ningú en tenia ni punyetera idea.
El mur d’un amiga meua està ple de rutes senderístiques, frases optimistes, postureig sensuals al gimnàs… Però en canvi, no hi ha cap publicació que escenifique el seu excessiu consum de tabac, el seu problema d’ansietat i autoestima. Les xarxes no ho mostren tot sinó únicament allò que nosaltres desitgem. Simplement ho dic perquè, en apariència, la meua amiga té una vida perfecta, però en la realitat simplement és una persona més, amb les seues imperfeccions i draps bruts. Però clar, no tothom és conscient de la distorsió produïda a la xarxa. Hi ha qui no ha conegut la comunicació tradicional i ho fa, amb més facilitat, a través de la pantalla. També està bé això d’aprendre a no mirar obedientment allò que ocorre a les xarxes.
És molta la gent que es passeja habitualment per les xarxes socials projectant una imatge impoluta. El valor de la competitivitat, de l’èxit i el poder es fan presents. No obstant, molts pocs s’atreveixen a fer públiques les seues inseguretats o angoixes existencials. Em sembla molt perillós que determinats valors estiguen sobrevalorats en contraposició als valors del cor com la solidaritat, l’empatia, la tendresa…
És una urgència que reflexionem amb profunditat sobre l’actual generació del like. No veig saludable això de viure pendent de l’aprovació dels altres o comparant-nos amb qui sempre ens mostra una vida de color de rosa. Cal tocar els peus a terra i mirar més enllà de la mera apariència. Tots i totes tenim dies blancs, negres i vides banyades de tonalitat gris. Tampoc veig massa saludable viure de l’apariència. I és que, en definitiva, la vida en si ja té massa de teatre. Viure una mica al marge d’aquesta tendència tan tòxica, tampoc un veig cap despropòsit.
Sin comentarios