L’altre dia vaig quedar amb el meu amic Josep Cuenca. Feia un bon grapat d’anys que no ens veiem. La seva dona, amb qui va compartir 45 anys de la seva vida, va morir fa tan sols un any d’una manera sobtada i això, com podreu imaginar, costa de digerir. Vaig compartir amb ell la meua experiència de dolor amb la mort dels meus pares per tal de fer-li veure que de vegades, el camí del dol es fa llarg i té moltes pujades. Recorde com els primers mesos passaren amb relativa normalitat, però quan la cosa semblava estar superada, em pegà un baixó psicològic considerable. Amb el pas del temps, vaig comprendre que front a l’adversitat i les obligacions que se’n derivaven de la mort dels meus pares, em vaig créixer i després, amb el pas del temps, quan tot semblava superat, s’asomà el dolor una altra vegada. Evidentment, les vivències de cadascú son distintes.
En el meu cas, va passar també un temps per tal que pogués parlar dels meus pares, sense sofrir, amb relativa normalitat i d’una manera totalment constructiva. En la nostra conversa, les llàgrimes es feren presents. Això sol ocòrrer, quan les converses tracten temes de màxima profunditat i es parla amb una total normalitat. Ja sabeu, en la majoria de les situacions fem teatre perquè ens avergonyeix parlar dels nostres maldecaps i conflictes interns. Però Josep i jo ens descollonem i plorem indistintament, amb normalitat.
Ningú ens ha ensenyat a gestionar la mort d’un ésser estimat. De fet, a dia de hui, la mort continua sent un tema tabú. Fixem-nos en el moment del soterrament, del tanatori o vetllatori. Front a aquest silenci sepulcral, heredat per la tradició i que s’empra per mostrar respecte cap al difunt, és important també la bona conversa. El fet de parlar, escoltar i ser escoltat és molt terapèutic. La dialèctica, ens ajuda a combatre les falses creences que tant distorsionen la nostra visió del món. I el silenci, també necessari en un mon ple de prejudicis, que viu acostumat a parlar sense pensar massa i a etiquetar per tenir-ho tot sota control. L’actitud silenciosa, pot resultar també molt terapèutica quan volem acompanyar algun ésser estimat en el seu procés de pèrdua.
Benvinguda siga també l’esperança en aquestes situacions. Quan ens trobem malament, esperar i ser conscients que algú ens espera, pot ser molt terapèutic. La soledat no elegida, pot arribar a ser molt cruel. Resulta inevitable la referència a la Paràbola del bon samarità en un moment tan individualista com el nostre. Quan el samarità va percebre l’home ferit, el va curar amb oli i vi i el carregà amb el seu cavall fins una posada, passant amb ell la nit i fent-se càrrec de les despesses corresponents. La compassió, un gran valor, més elevat que l’empatia i compatible amb la tendresa.
No voldria tancar aquestes línies sense la referència a l’estoïcisme. A fi de comptes, no és la realitat allò que ens provoca dolor sino el pensament que ens fem d’allò que ens ocorre. En la vida passen coses que no depenen de nosaltres i que tan sols hem d’aprendre a acceptar. Això mateix, amic Josep, hem d’acceptar certes coses, sense més. Bon senyal seria que la vida ens seguira arrebatant coses, això denotaria que estem vius i tot està en condicions normals. Viure, a fi de comptes, és perdre…
No hem d’oblidar que som «animals socials» i sense els altres, estem condemnats a l’extinció. La cooperació no és sols una necessitat sino també la nostra responsabilitat moral, sobretot amb qui més ens necessita. Doncs això mateix, amic. El meu amic Josep és d’eixos que escolten amb atenció. No et preocupes amic, entre tots i totes aconseguirem que recordes la teua dona Isabel, d’una manera tendra i saludable. Mentrestant, que no falte la conversa i tampoc els teus nets i netes en la teua vida, ells et donaran una bocanada d’oxigen tan necessària en aquests moments. I jo, seguiré lluitant pels meus objectius, com tu dius: amb la cara ben alta i el cor de bat a bat.
Sin comentarios