Massa pa tots

Te’l dedique, Rizitos. Aquest conte me´l contà mon pare quan jo era petit!
———–
El senyor Antonio era un home d’uns vuitanta-cinc anys d’edat que vivia a Fortaleny. Últimament tenia una salut bastant delicada. A més, ell es sentia molt sol després de la mort de la seua dona, molt ocasionalment el visitaven els seus tres fills.

Un dia es despertà molt fluix, així que decidí trucar a l’hospital, convençut que els fills estarien ocupats. Vingueren i se l’emportaren immediatament amb l’ambulància. Una vegada estabiltzat els metges l’informaren que passaria allí un llarg periode de temps. Antonio demanà permís per trucar per telèfon, aleshores telefonà el seu fill major:

– Antonio, el pare està malet, estaria bé que vinguereu a vorem perquè tinc una cosa molt important que dir-vos.

En qüestió de minuts acudiren tots els tres fills a l’habitació del pare. Entraren tots preocupats per la salut a la vegada que preguntant per allò important que els havia de dir.

– Mireu fills, el pare vol dir-vos que “hi ha massa pa tots”, que quan el pare es muiga hi haurà “massa pa tots”.

Els fills es miraren entre ells amb cara d’alegria. Els 10 dies següents, els fills tractaren al pare d’una manera especial. Quan algú preguntava al pare ell sempre deia: “hi haurà massa pa tots” Arribà un dia que el pare es posà molt malaltet. Un dels fills li digué: “Pare però on està això què diu?” El pare reuní altra vegada als tres i els digué:

– Mireu fills, el pare està molt malalt i prompte es morirà. Així que, simplement volia dir-vos que quan em muiga, em podeu agafar la clau que sempre porte a la butxaca del pantaló. Quan ja tingau la clau, se n’aneu a la caseta de les seniaes de Fortaleny i allí hi haurà massa pa tots. Ja ho veureu!

Arribà el tràgic moment de la mort d´Antonio. El fill major li agafà el clau de la butxaca i tots es dirigiren a la caseta de les seniaes. Una vegada els tres allí, obriren la porta. Allí no hi havia res, solament a un racó hi havia una “massa”, d’aquelles de madera que s’utilitzaven en aquella època per picar l’arròs. Els tres fills es quedaren mirant-se i un d’ells digué: “Ostres, com ens ha enganyat”. El fill menut es quedà plorant en un racó de la caseta. Ell sabia que no havien cuidat el pare com realment mereixia, sempre havien estat ocupats i mai havien tingut temps per ell. El pare els havia donat la millor lliçó de les seues vides.

———————————————————-

No t’oblides mai dels teus pares, ells t’han portat a aquest món i t’han ajudat en tot el que han pogut i més. Quan es fan majors necesiten molta estima i saber que els diners t’importen molt menys que la companyia d’estar amb ells.