El terme «mediocre» prové del llatí, concretament de l’adjectiu médius, media, médium. Concretament, el seu segon lexema «ocris» significava muntanya o «pedrasco». Amb això, el terme significà durant cert temps «a mitad de la muntanya» o a «mitad del pedrasco». Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de «baixa qualitat», «tirant a roín» o «amb poc de mèrit». No obstant això, amb el pas dels anys, hem anat considerant mediocres no aquells que no són massa bons, sinó més bé, aquells que voluntàriament posen en marxa uns mitjans que ocasionen danys en terceres persones per aconseguir uns fins que no són ni necessaris ni molt menys morals.
Des d’aquest punt de vista, són mediocres aquells que intenten imposar les seues idees i volen fer creure als altres que les seves tesis són les úniques encertades. Aquestos són professionals de l’engany o especulació, molts d’ells especialistes en el llenguatge de l’oratòria i comunicació. Es habitual veure que aquesta gent escala llocs o inclús arriba a ser irrevocable, inqüestionable, però realment són uns «mediocres» ja que desconeixen l’autocrítica i la cultura de l’esforç. Curiosament, són especialistes en prejutjar i saben la manera, el lloc i el moment en el que han d’actuar si volen aconseguir alguna cosa. L’objectiu és mantenir-se en eixe estatus social i com siga, ho aconsegueixen. Podem suposar que, de vegades, l’engany pot causar danys morals, econòmics i socials en terceres persones.
Són mediocres també gran part dels nostres representants polítics. Viuen tots ells com un ramat. En el moment en que algú manifesta el seu desacord, aleshores se’l senyala: «Aquesta és l’ovella negra!» Seguidament, el fan desaparèixer com per art de màgia. Són més mediocres encara aquells que deixen de ser professionals i es converteixen en polítics. De cara la galeria, són gent molt humana que deixen la seva feina en mires a lluitar per uns bons ideals, però això són meres apariències. Temps després descobrim que únicament estan en política per tal de satisfer els seus capricis. Aquesta calanya és la culpable que el terme «política» haja anat perdent el seu significat romàntic. Compte, els polítics que callen i s’acomoden també són uns mediocres, ja ho diu la dita: «Qui calla, atorga» I, per què callen? Perquè volen seguir ahí, xuplant del pot i aprofitant-se’n de la ciutadania. Com veiem, altra manera de provocar danys en persones innocents que no ho mereixen.
Sempre m’ha fet gràcia l’actitud general que tenen els «mediocres» quan es troben davant una persona creativa o un poc idealista. Això passa en qualsevol treball i té una clara explicació. Els asusta que aquestes persones puguen triomfar doncs això suposaria un atemptat contra el seu «modus vivendi» acomodatici i conservador. Si es dóna el cas que aquestes persones mediocres tenen un poder, doncs podeu imaginar..Si ets una ànima inquieta ull amb aquesta gent, segurament et felicitaran pels teus èxits i ho faran regalan-te un bon somriure, ara bé, en el moment en que et confies te l’estacaran fins el mànec. No ens enganyem, et veuen com una amenaça però ells ho disimularan perquè són mediocres i com a tals, no volen veure més enllà del seu propi melic.
La mateixa rutina, a més de ser enemiga del pensament, també anestèsia la nostra personalitat conduint-nos cap a la mediocritat. L’habitualitat pot ser nociva o contaminant però està clar que malgrat no ser bona per la nostra salut no ens resulta difícil acostumar-nos a ella. Qui sap, potser tots sigam un poc mediocres, potser tots sigam brillants i mediocres al mateix temps. No obstant, reconèixer la pròpia mediocritat potser siga, si més no, una pràctica del tot brillant.
Sin comentarios