OBVIETATS (O Quasi)

Recorde el meu primer dia de classe a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València. D’això en fa un bon grapat d’anys. El professor de Teoria del coneixement, Tobies Grimaltos, ens va rebre amb un «Bon dia» i una mirada familiar.

Al llarg del curs, estudiàrem  el terme «coneixement», «veritat», «enunciat», «creença» «proposició» entre d’altres… Recorde també que reflexionàrem al voltant del problema que planteja el filòsof estadounidense Edmund Getier: És el coneixement la creença vertadera justificada? Un tema recurrent en l’àmbit de l’epistemologia.

Quasi trenta anys després, en soc una mica més conscient que tot alló no era un simple passatemps filosòfic. L’epistemologia, a més de fonamentar la ciència i revisar el seu mètode, també és imprescindible en el terreny de l’Ètica. Agustí d’Hipona, una figura clau de la filosofia cristiana en l’antiguetat, ja ens adverteix dels diferents tipus de mentides i d’aquelles que realment no haurien de preocupar-nos tant. Ara bé, la intencionalitat o el propòsit, això ho condemna clarament. De les veritats revelades, milor no entrar-hi.

Tobies Grimaltos al seu llibre Obvietats, parteix d’una concepció de veritat aristotèl·lica: «dir del que és que és i del que no és que no és, és veritat». Tal i com ens diu al seu llibre, solem exagerar quan diem «veritat», posant una «V» ben gran. La veritat no és una cosa tan gran i tan misteriosa com alguns pensen.

Tenint present que la veritat és allò que diem en la mesura que es corresponga amb el que és el cas i partint de la hipòtesi (permitiu-me la paraula) que no cal saber-ho tot, ni dir-ho tot per tal de tenir, saber o dir una veritat, el llibre de Tobies ens invita (almenys a mi) a plantejar-nos algunes qüestions: Quantes vegades utilitzem malament el terme veritat? I el terme mentida? Quantes vegades enganyem amb bona intenció? Confonem el saber amb l’opinió? El llibre de Tobies, ens impulsa (almenys implícitament) a fer un bon ús del llenguatge (perillós, de vegades) i a ser-ne prudents fent ús de determinades fòrmules: «Potser…» «Crec que…» Humilitat, un valor que podem rescatar de les seues discussions filosòfiques.

La tradició ha condemnat la mentida i l’engany, arribant-la a considerar un pecat. LLegint a Tobies he descobert que mentim més del que pensem i que, la mentida no és suficient per atribuir un mal comportament. En aquest darrer punt, considere important la referència a Agustí d’Hipona. Una persona A li diu a B que no vaja per un determinat camí (x) i vaja per l’altre (y). En realitat, A sap que B no li farà cas tractant-se d’algú que és molt desconfiat. A sap que B no li farà cas i per això l’enganya. Per tant, quan li diu que no vaja per x, realment vol i sap (o creu saber) que anirà per x i no per y.  En aquest cas, es veu clarament que la veritat i la mentida no són tan significatives com la intenció o propòsit de l’acció a l’hora de valorar una acció humana.

El llibre Obvietats (O quasi) és un recordatori d’algunes obvietats que solem passar per alt. De vegades diem que sabem, quan realment en tenim una opinió. També construïm falsos arguments desacreditant el subjecte (ad hominem) encara que allò manifestat per aquest siga digne de consideració. Li donem la raó a algú pel fet de ser una autoritat (ad verecundiam), encara que no en sàpiga res d’allò que afirma saber. O simplement n’estem convençuts, però no tenim coneixement.

Pel que fa a la veritat i la mentida, permitiu-me una anècdota personal a propòsit de la mentida i l’engany que, en el seu moment, vaig compartir amb Tobies. El meu germà, professor i llaurador de calbot, m’envià un missatge preguntant-me: «Plou molt?» Com que em feia mandra alçar-me del sofà i sabia que ell volia saber si havia plogut el suficient com per no haver de regar, li vaig respondre: «Sí, plou molt» En realitat, jo sabia que havia caigut aigua suficient (almenys una saó). Com que el meu germà viu una mica lluny i els camps els té al meu poble, allò que volia saber era si calia telefonar-li al «regant» per tal que regara La qüestió clau, ací és la següent: Estic mentint en aquest cas? Òbviament, no. Però, veritat que ho sembla?

Pel que fa al convenciment, també tinc una anècdota. Aquesta li va fer gràcia al mestre Tobies. Un dia, el meu germà em digué que li havia deixat el seu terreny (no diré on està ubicat) a un amic qui el faria servir per cultivar verdures. Pel que m’explicà, el seu amic, agraït per l’oferiment, li havia expressat que podia agafar verdures sense cap problema. M’insistí: «Sergi, sense abusar..». Bé, dit i fet. Un dia, vaig anar al camp i vaig agafar dos cols. Un altre dia que tornava de la feina, en vaig agafar tres i un tercer dia tres o quatre més. Com que soc molt detallista, li’n vaig regalar a un amic i a una veïna de confiança. Passats uns mesos, vaig anar amb el meu germà al camp i vaig descobrir que el seu camp no era el de les cols sino el camp del costat. Li vaig contar que havia estat collint cols d’aquell camp en diverses ocasions. Però seguim amb l’anècdota. En aquesta situació, jo n’estava convençut però no tenia coneixement. Se’m pot exigir responsabilitat ètica? N’estic convençut que l’Ètica ha d’avaluar la intenció o el propòsit meu que no era, en absolut, robar-li a ningú. Qui em coneix sap que mai li robaria a un llaurador qui, amb passió, planta verduretes per guanyar-se quatre duros. Ara bé, si m’arriba a veure el propietari o la guàrdia civil,  no sé què haguera passat… De vegades, es produeixen conflictes entre allò ètic i allò legal.  Jutgen vostés: En aquest cas, el meu error, és condemnable?

Al prefaci del llibre, l’autor ens fa una advertència: «Aquest és un llibre per anar llegint poc a poc i reflexionar sobre el que s’ha llegit, deixant temps a la sedimentació» Tobies ens aconsella, seguir l’ordre establert pel llibre. Ara bé, no és estrictament necessari. Us aconselle molta paciència perquè és un llibre que té com a esquelet les idees i com a protagonista el raonament. Un llibre que combina els aforismes amb l’assaig però amb una força bestial en l’argumentació. A més, els exemples són clars i recurrents, utilitzats al servei del raonament i la comprensió de determinats conceptes filosòfics.

En aquest llibre, Tobies apreta la rosca de la profunditat sense perdre la claredat que sempre l’ha caracteritzat i que té present a tot tipus de lector. Us aconselle la lectura tranquil·la i si és possible, compartida. No hem d’oblidar la nostra dimensió social així com tampoc el nostre poder de transformació. Per tant, permitiu-me un consell: poseu-lo en pràctica.

Les obvietats, òbviament, son veritats com a punys que moltes vegades passem per alt. És important conéixer-les per tal d’evitar falàcies o falsos raonaments. Vivim en uns temps complicats per a la veritat. Poca broma, perquè això té una clara repercussió social. Prudència i responsabilitat.