AGRADAR-TE I AGRADAR

Avui he anat a fer una mica d’esport per la vora del riu Xúquer. Mentre pedalejava, he observat com una adolescent es deixava fotografiar pel seu pare. No m’ha sorprés en absolut, perquè aquesta pràctica és molt habitual i tampoc és la primera vegada que me la trobe. Sense anar més lluny, fa tan sols una setmana, una mare fotografiava la seua filla al passeig del far de Cullera. La jove, amb rictus de preocupació, reiterava a la seua mare que fotografiara totes i cadascuna de les seves posturetes.

En certa manera, em sembla saludable que una persona desitge agradar-se. Així és, tindre una imatge bona d’u mateix està bé i que els altres et consideren una persona amb cert atractiu, també pot resultar enriquidor. En tant que animals socials, en certa manera és normal que desitgem agradar. Som animals de manada i necessitem certa retroalimentació en les nostres vides.

Però la cosa es pot complicar en el moment que estem massa pendents d’allò que els altres pensen de nosaltres. Ja sabeu de què parle… Fa molt poc, vaig conéixer que un capità d’un dels millors equips del món, va haver de parlar seriosament amb el seu entrenador queixant-se que els jugadors li dedicaven massa temps a les xarxes socials,. Segons contà, l’estabilitat emocional de molts jugadors de futbol depenia massa dels likes i comentaris que feien els seus seguidors.

Darrerament, tinc molts alumnes, que sofreixen en silenci. Quan intentes rascar una mica, et trobes amb un mur de formigó: no volen contar-te res, cosa que també has de respectar. I clar, com que el rendiment baixa i les famílies es preocupen, moltes vegades acabes descobrint que gran part dels problemes tenen relació amb les xarxes socials. Hi ha qui t’acaba confessant que les amigues, mai li donen al «m’agrada» quan elles publiquen mentre que si ho fan quan publica no sé quina altra amiga.

Insistisc, tindre una bona autoimatge és saludable. Preocupar-te massa per la imatge que els altres tenen de tu és patològic. Però la gran pandèmia actual està servida: sofrir i caure malalt quan els altres no li donen al botonet del «m’agrada».

I no em vingueu ara amb sentències que normalitzen aquest fenomen. El tema està empastrant-se massa i cal un fort treball en valors. El telèfon mòbil, en determinades mans és dinamita pura i el laissez faire, una covardia per part de les famílies.

En definitiva: agradar-te, agradar, estar pendent d’agradar i caure malalt quan creus que no agrades, són coses ben diferents. M’entristeix saber que els joves i no tan joves ho passen tan malament amb aquestes coses. I a més, em preocupa quan utilitzen “la vida real” per allunyar-se de les xarxes o quan parlen «d’amics» que només coneixen a través del xat. La cosa és molt reocupant perquè les paraules i els significats dels termes estan canviant i amb elles la realitat il.lusòria que creen els nostres adolescents.

També hi ha qui diu això de «Cada època té lo seu» Doncs apa, a seguir…