COMPRENDRE EL SUÏCIDI

No he conegut un problema filosòfic més seriós que el suïcidi. De fet, tots coneguem, algun cas prop de nosaltres. Fixem-nos com, quan aquesta notícia ens arriba, l’ambient es transforma completament: converses en veu baixeta, comentaris amb molt de tacte i molta prudència o precaució a l’hora d’emetre judicis de valor que puguen molestar… És una evidència que a més d’ocasionar molt de dolor, el suïcidi és un fenomen tocat de misteri que ens sorprén i és capaç d’encuriosir-nos. És per això que ens preguntem: “Com s’ha suïcidat?” “Què li passava?” “Qui se’l va trobar?” O exclamem: “Pobret, que malament ho estaria passant!” La  mort sempre ha sigut un tema d’interés humà i si damunt aquesta és elegida “lliurement”, encara es torna més golafre per a determinats qüestionaments: Ho tenia planejat? Era infeliç? En els casos de gent jove és molt coneguda l’afirmació: Pobre, amb tota la vida que tenia per davant…

Generalment, partim d’un pressupòsit segons el qual la vida s’ha de viure fins que, de manera natural, el cos deixe de funcionar. Resulta curiós, perquè a la vegada som capaços d’empatitzar amb aquells qui sofreixen greus malalties i demanen, a crits, una mort tranquil·la. Però, és clar, el fet que una persona, aparentment bé, renuncie a la vida no ho acabem de digerir i menys quan és jove i té, com déiem abans: tota una vida per davant.

Existeix una idea molt arrelada en la consciencia de les persones: quan algú decideix posar fi a la seua vida, de segur que ho ha fet sense tenir-ne plena consciència. Dit d’una altra manera: ens costa assimilar que algú siga capaç de prendre la terrorífica decisió de renunciar a la vida d’una manera lliure i responsable. Es sobreentén, i molt poques vegades es qüestiona, que la vida és sagrada, digna i infranquejable. El filòsof Sèneca en la Carta a Lulio ho veia de manera distinta: “El savi viurà tant com deurà i no tant com podrà”. Sèneca va, fins i tot,  més lluny: “És savi aquell qui decideix on viure, amb qui viure, així com la quantitat de vida que vol tenir…”. No obstant, això que el suïcidi siga una decisió personal i que cadascú haja de fer el que li done la gana potser no siga massa solidari de cara a aquells qui prenen la decisió des de la malaltia i des d’una voluntat anul·lada. O no és normal evitar que es suïcide gent que l’han desnonada de sa casa i ara està feta pols? O és que no devem protegir els nostres joves que per problemes de mobbing prenen eixa terrible decisió? No és lícit que intentem sanar aquell qui sofreix de depressió amb la finalitat que disfrute i no prenga eixa aterridora opció? Som lliures de decidir, això està clar, però quan ho veiem obscur potser el que necessitem és que algú ens il·lumine o almenys ens faça companyia fins que es cante el gall i es faça de dia. Amb tot açò, no vull negar que la decisió de suïcidar-se puga arribar a ser una decisió tan lúcida com qualsevol altra, tampoc no m’atrevisc a negar que hi ha moltes vides pitjors que la mort, però siguem seriosos: són aquests casos la majoria?

En alguna ocasió he escoltat que aquell que se suïcida és una persona egoista i covard. Egoista perquè no té en compte aquells qui vénen al darrere i que, després d’aquesta tràgica decisió, han de viure amb una insuportable càrrega psicològica. Covard, perquè ha renunciat a la vida que s’ha de viure inevitablement. Parlar de covardia quan algú se suïcida em resulta no solament irrespectuós, sinó també simplificador ja que la mort, des de sempre, ha sigut el més temible dels fets humans. En tot cas, no és valent aquell qui pren la decisió més aterridora que pot prendre una persona? Jugar amb el terme valentía en aquestos contextos no és cosa fàcil! El suïcida sol retirar-se a la soledat, buscar el silenci i mai no comet aquesta atrocitat en un lloc públic, possiblement per a evitar que ningú ho veja i haja de passar el mal tràngol. El suïcidi és una decisió de màxima sensibilitat, així és: sensibilitat en estat pur.

Convé conéixer els casos de suïcidi altruista. Conegut és el cas dels pobles celtes: entre ells arribà a considerar-se honrat el suïcidi d’ancians quan aquests eren incapaços d’obtenir recursos per ells mateixos. Tal vegada ens coste d’entendre, però és una decisió ben valenta. Una altra cosa ben distinta és el terrorisme islàmic (kamikazes) ja que atempten contra la llibertat i el dret a viure que els altres també mereixen. Això de la guerra santa és pura contradicció; una guerra és una guerra i no pot ser santa, ja que si és santa no és guerra. De vegades, les paraules aconsegueixen marejar-nos.

Molts poden ser els factors de risc: Assetjament, problemes de salut, problemes econòmics o familiars, crisis existencial, depressió… Poden ser mil i una les causes que podrien conduir-nos a aquesta terrorífica decisió. A més, si ho mirem bé, suïcidar-se, podría ser des d’un fet premeditat fins a una decisió presa de manera immediata, instantània i impulsiva. Per aquest motiu em resulta molt poc prudent l’afirmació “D’aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que siga”. Amb tot, jo em pregunte: hi ha més persones felices que desgraciades? Estem preparats per escoltar aquell qui silenciosament ens reclama la nostra presència? Sabem escoltar amb tacte, fent veure que ens preocupa i ens importa allò que a algú li està passant? Estem preparats per apropar-nos quan algú s’aïlla i és vist, socialment, com una persona solitària i amargada?  En aquest sentit, els humans hauríem de plantar les orelles i ajudar-nos una mica més els uns als altres. Es tracta d’un problema social que exigeix d’una resposta col·lectiva.

Resulta curiós el cercle viciós en el qual estem posats. Quan ens topetem amb algú que, pels motius que siga, viu la introspecció i practica la recerca de l’essència, aleshores ens apartem d’ell com si tinguera caparres. Això sí, quan comet la barbaritat de suïcidar-se aleshores xafardegem i ens en preguntem per les causes. Sentir-se sol, no sentir-se comprés, pensar que no hi ha eixida, tot això és totalment humà, tan humà…. El que no crec que siga tan humà és veure com algú sofreix i no donar-li la mà. Donar la mà passa per estudiar plenament i entendre, si és el cas, quina dificultat o transtorn pateix el nostre amic o familiar. Però, és clar, sempre està aquell qui t’acaba de rematar i et diu: “Xe no prengues medicina que això no és gens saludable”. En tot cas, sabem que les persones amb bipolaritat han de prendre liti? En tot cas, tenim consciència que la gent que sofreix d’esquizofrènia han de prendre antipsicòtics? Doncs, de vegades, ho posem tot en un muntó i des del desconeixement total ens atrevim a aconsellar: “No prengues antidepressiu, xe, que la medicina és la que fa que no avances”. Quan no hi ha informació ni ganes de tenir-la, quan no hi ha trellat ni forrellat, els prejudicis i barbaritats creixen exponencialment. Diuen que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos! Per cert, en tot cas saben aquests setciències que els malalts crònics de depressió solen tenir els nivells baixos de serotonina i dopamina? Estar fotut d’ànima (siga o no patològic) és malauradament un estigma social, i si a això li sumem la sensibilitat, la soledat i els destrellats que es diuen, tenim una bomba de rellotgeria. La soledat per la qual ha de pasar aquell que emmalalteix mentalment és clarament molt dolorosa.

La línia entre el suïcidi i la temeritat és bastant borrosa. Milions de persones se la juguen, sabent-ho, cada dia. Anar en moto sense casc no és un suïcidi latent? I participar en primera línia en una guerra? I esnifar cocaïna? I córrer davant d’un bou? I ultrapassar voluntàriament les nostres possibilitats cardíaques amb l’alimentació? I l’obesitat? Fumar deu ser, a hores d’ara, una mena de suïcidi al ralentí ja més que declarat. El paquet ho especifica clarament: abans deia “pot”, ara ja diu “mata”. Però, és clar, són tantes coses les que maten… Això de viure la vida, en certa manera, és com fer-li un punyet a la mort. Ni l’amor es pot fer ja (fa poc més de 30 anys) sense protecció ja que existeixen les malalties, que també poden matar…Ho veiem? Viure és tontejar amb la mort…

Quan acaba el soterrament, pràcticament tothom torna a la normalitat. Ara bé, la família més pròxima té per davant un llarg peregrinatge per tots els racons del sofriment. El suïcidi d’un ésser volgut, primerament es viu com un malson, però després es conviu amb un sentiment de culpa i la creença en el fet que s’haguera pogut evitar. Quan ha passat un temps considerable, la vida i les seues circumstàncies ens exigeix que tornem a la normalitat, però això suposa oblidar, i oblidar pressuposa tenir la voluntat de no recordar; no recordar implica -així ho veu qui sofreix el dol- no estimar. Aquest és, al cap i a la fi, el raonament que, com veiem, és un cercle molt viciós. El fet de somriure en una conversa o el fet de no pensar en l’ésser volgut que ens falta, s’entén com una manera d’oblidar, i oblidar és un mode de no tenir en compte i de no estimar la persona que ens falta. Els especialistes parlen d’intentar desviar els pensaments repetitius a un moment concret del dia. Quan el sentiment de culpa desperta, potser siga convenient assumir els límits del poder personal i entendre que no és lícit jutjar com hem actuat en el passat a la llum de com la vida se’ns presenta avui. Està clar quin és el discurs d’aquell pobre martiritzat: “Si hagués pres consciència de la gravetat del problema, ho podria haver evitat” Però, atenció, els qüestionaments poden arribar a convertir-se en un turment existencial terrible i cal entendre que hi ha preguntes que ni tenen ni tindran mai una resposta.

El calendari té un pes rellevant en les recaigudes de la família: l’aniversari, la data de naixement, el dia en què va morir, els nadals o simplement un dinar familiar… Les dates que generalment exigeixen calidesa són francament doloroses; la pena de pensar que el nostre estimat no pot ni podrà ja mai gaudir d’aquells moments. El dolor tendeix a disminuir, però la pena, banyada amb tristesa, aconsegueix perdurar. Amb el pas del temps, cal aprendre a dominar aquests sentiments tan naturals i també a signar les paus amb allò que més dolor causa: el sentiment de culpa.

Estic plenament convençut que a una gran majoria de nosaltres, alguna vegada, ens ha vingut a la ment un pensament suïcida, siga del tipus que siga. No crec que això siga tan alarmant, ni tampoc que ens haja d’espantar que a l’edat adolescent ens haja passat un flash alguna que altra vegada. Ara bé, tot açò crec que caldria veure-ho com un indicador que l’existència humana demana a crits d’una discussió racional i seriosa amb gent madura i preparada. No m’agradaria tancar l’article sense copiar unes paraules de Noam Chomsky i dedicar-les a aquells que ho passen malament o que bé tenen al costat algun ésser volgut que també sofreix. “Optimisme i pessimisme són una qüestió de personalitat Si no intentem canviar les coses, podem estar segur que aniran a pitjor. Si intentem canviar-les, potser hi haurà una oportunitat perquè siguen millors, encara que siga petita. Sovint sóc pessimista i amb freqüència m’equivoque”. Ah, per cert, el suïcidi és, com la pena de mort, una solució completament irreversible: davant d’un problema puntual (o no tant) apliquem una solució permanent. El fet d’aturar-nos i esgotar possibilitats tal vegada ens faça canviar d’opinió i quedar-nos un poc més en aquest viatge imperfecte que és la vida.

Te puede interesar también

Sin comentarios

    Dejar un comentario