M’he despertat amb tant de mal de cap que, sincerament, ho veig tot negre. Me’n vaig a casa ma mare i ella em comenta que té un dolor de cames insuportable. En fi, albire el dia dolent. Demà en serà un altre, almenys això espere.
No és cap barbaritat afirmar que el dolor, no sols el físic sino també el d`ànima, és comú a tots els humans. Aquest ens pot arribar en qualsevol moment, de cop, com si fos un huracà: en trencar una relació, en enamorar-te d’alguna persona que no et correspon, en perdre éssers estimats o quan recordes un aspecte biogràfic que t’entristeix en excès…
Quan el dolor ens arriba, tirem mà de tot: aspirina, Nolotil, Neobrufé… Anem al sofà i tanquem els ulls una estona, ens fiquem gel o calor al lloc on sentim el mal, enfosquim l´habitació; pot ser, a última hora telefonem un amic i li ho contem amb vista a compartir l´angoixa del malestar i que aquest rebaixe. Com a últim recurs, si és dolor de cap i si la cosa va passada de rosca, sempre ens queda la visita al neuròleg.
D´altra banda, el dolor és també necessari. Tant és així que, gràcies a ell, valorem el plaer i ,gràcies al plaer, clar està, entenem millor aquell. La felicitat cobra força perquè a les nostres vides es manifesta també l’angoixa i la tristesa. De fet, molts són els coneguts milionaris que, sense veure-li l’alegria a la vida, han acudit al suïcidi per tal de silenciar les seues vides. També és veritat, tot siga dit, que la desplaença, moltes vegades, esdevé molt martiritzadora. Pel que fa a aquest punt, el filòsof Nietzsche ens diu quelcom d´interessant: el superhome és capaç d’acceptar el dolor com a part de la vida. A més, deia el filòsof vitalista: aguantar el dolor ens fa més humans i més valents.
A més a més, el sofriment -físic i moral- guarda una relació bestial amb el llenguatge. Quan més llenguatge usem per definir el dolor, possiblement més estem radicalitzant-lo. Hi ha situacions doloroses que aguantem sense verbalitzar-les, però d’altres, més qüotidianes, més trivials, quan les diem en veu alta cometem una exageració. Fixem-nos com, una simple baixada de temperatura, ens condueix, habitualment, a afirmar: «Xè, quin fred fa!», o «Fa un fred que pela!» Acàs no estem desorbitant, engrandint la situació? ¿Podem imaginar-nos, per un segon, el que sofriren, en silenci, els jueus quan estaven als camps de concentració a l’Alemanya nazi? És que el silenci no implica que tot vaja bé i el llenguatge -generalitzador- no és capaç de transmetre eixe poder dialèctic propi de la vida. No obstant, tot siga dit, el fet de compartir, és, en certa manera, un exercici terapèutic i com a tal, necessari, perquè ens relaxa les emocions.
D´una manera especial em fa que pensar l´existència d´individus que exageren el dolor mentre d’altres, com si foren autòmates, no manifesten tenir-ne. Davant d’aquesta realitat i quan anem al metge, és normal que la subjectivitat del dolor no siga compartida. Allò ideal és que el metge pregunte per poder fer-se´n una idea i aproximar-se, tot el possible, a un adequat i correcte diagnòstic. Sembla que és una evidència però, que el dolor compartit no sempre és el dolor real de la persona en qüestió.
Parlem un poc del dolor psicològic. Aquest turment punyeter es manifesta de distintes maneres. Deixem de costat els trastorns i les malalties mentals de les quals molts hem sentit parlar. Em ve a la memòria una anècdota que em contà un amic meu infermer. Marc atravessava mals moments degut a una separació traumàtica. Doncs, un dia, només arribà, com de costum, a l’hospital on treballava, en dirigír-se a agafar les claus de la butxaca i mirar cap a baix s’adonà que portava una sabata de cada manera. Podeu formar-vos una imatge de la sensació d’impotència que en eixe moment degué sentir el meu amic. Aquesta situació fou un punt d’inflexió en aquell context existencial. Marc va pensar que, definitivament, alguna cosa n´hi havia de fer. I per què us conte açò? Doncs, perquè el dolor mental, quan es torna intens, repercuteix moltíssim en la nostra conducta; al mateix temps i, curiosament, és aquesta conducta que actua de motor perquè reaccionem i posem fi al sofriment que, tan inútilment, és capaç d’arruinar-nos la vida.
Davant el dolor de les persones, la tendència normalitzada dels altres és esfumar-se. Fixem-nos com, quan veiem algú plorar o demanar almoina, el que fem, habitualment, és fotre el camp. Quan som menuts, no ens eduquen en el dolor; ens ensenyen a ser persones d’èxit, competents, i, poca gent ens diu que, fora de nosaltres, del nostre món hi ha qui pateix, qui sent punxades al cor i al cos. Per què no aprendre a donar-los suport, a ser empàtics? Ull, no parle de fer donatius materials amb un alt valor econòmic. Parle d’abraçades, de compartir les molèsties, de calmar el malalt amb la nostra companyia i les nostres bones paraules. En definitiva, de ser-hi… Conforme anem fent-nos majorets tot açò podem entrendre-ho millor -no sempre i no pas tothom-, perquè aleshores, la sensació del dolor ens pot sobrevindre. Âdhuc, amb una mica de sort, acceptem, amb més o menys facilitat, que el dany és connatural a qualsevol ésser humà.
Em resulta interessant destacar la importància de conèixer amb qui comparteixes el teu dolor. Tot açò ho dic perquè, la teoria és molt bonica, però ben bé sabem que hi ha gent l´actuació de la qual és cínica i hipòcrita. Cal anar amb compte amb el psicòpata de torn. Aquest sempre és a l’aguait i quan veu que alguna persona amb èxit flaqueja, llavors, a la callada, te la clava fins el mànec. La cosa és així de trista!
Acabaré confessant-vos, igualment, la meua preocupació pel problema de l’assetjament en les seues distintes manifestacions. L’assetjant es creix amb l’anihilació de la teua pròpia dignitat. El volta i el volta, insistentment, esperant, joiosament, la teua caiguda. Aquest dolor deu ser insuportable. El fet que algú estiga humiliant-te, trepijant-te, inventant-se rumors sobre la teua persona és una salvatjada difícilment sostenible -reconec que l´infern dels diferents dolors és infinit i, per tant, impossible d’enumerar-
Em ve al cap la figura de Dionís. (El dolor no deixa de ser una qüestió social i per tant, apresa.) Us dic. Els grecs adoraven Dionís; déu del vi. Aquest, mitjançant diverses manifestacions, aconseguia la catarsi, una mena de purificació de l’ànima humana, necessària, segons ells, per ser feliços. Pot ser ens trobem davant la pedra angular d´aquest fet, qui sap, en no fugir del dolor i acceptar-lo com a part de les nostres biografies. A propòsit d’açò recorde un veí xinés que tenia a Barcelona, el xic tenia un Bazar. Doncs el seu pare va faltar i ell, l’endemà mateix, estava ahí, al peu del canyó, venent objectes d’euro i negociant com un campió. Li vaig preguntar i, amb certa energia em respongué: «-La vida es eso, no todo es bonito…» Potser l’home es referia al fet de que el dolor és tan necesari com el plaer en el procés d’aprenentatge cap a l’evolució humana. Tindria en ment allò del Ying Yang?
Friedrich Nietzsche, al Naixement de la Tragèdia, estava plenament convençut que el dolor i el plaer eren un binomi inseparable. Viure d’una manera apolínea, potser supose renunciar a la vida perquè aquesta és tot just això; plaer i dolor. M’alegre, sincerament que molts filòsofs, en aquest aspecte, discreparen amb la tesis platònica. Ara em trobe millor, potser siga la catarsi de la que parlaven els grecs, a saber…
Sin comentarios