La OMS ens adverteix que el suïcidi és el problema més greu de salut pública que actualment tenim els humans. De fet, les dades que any rere any publica l’institut nacional d’estadística (INE) posen els pèls de punta. A la nostra comunitat es suïcida una persona cada dia i a l’Estat espanyol, la taxa de suïcidi ja duplica la de defuncions provocades per accident de trànsit. Malauradament, aquesta problemàtica mai ha estat una prioritat per a la classe política. Definitivament, han espavilat i ja han visibilitzat el problema.
L’altre dia vaig estar pegant-li una ullada al Pla de prevenció del suïcidi que la Generalitat valenciana ha llançat aquest darrer any. Em va cridar molt l’atenció el disseny dels diferents cartells, tots ells amb il·lustracions que inciten a la conversa i contenen el missatge: Trenquem el silenci, parlem del suïcidi. No puc estar més d’acord: parlar-ne és essencial. A més, com que el silenci és una conducta pròpia d’aquells qui tenen en ment llevar-se la vida, m’agrada que els cartells faciliten un telèfon de suport i una adreça electrònica on acudir quan algú es troba malament. Per cert, les il·lustracions també em semblen una meravella: un banc en un parc, un paquet de pipes… Qualsevol lloc és ideal per parlar-ne una mica, clar que sí.
L’Institut nacional d’estadística, senyala que el grup de risc més gran es troba entre els 15 i 25 anys. Com a docent, em preocupa que cada vegada tinguem un alumnat més diagnosticat amb problemes de salut mental. A sobre, tenim una joventut sobre estimulada; pegada al mòbil. Una generació que viu a ritme de clic i manifesta una extrema resistència a pensar. Destaca també la sobreprotecció i intolerància al fracàs, motiu pel qual abandonen molt prompte els objectius i reaccionen amb molta ansietat i frustració front als problemes. Si això no és poc, vivim la dissolució de tots els principis i dels grans marcs que han servit de guia durant tantíssimes dècades.
És indubtable que a la base del suïcidi hi ha sempre una dosi gran de sofriment. Aquest pot haver-se produït per moltíssimes causes: assetjament laboral, bullying, homofòbia. violència de gènere, pobresa extrema… Però també ciberassetjament, grooming, sextorsió… Com veiem, cada vegada tenim més problemes, afegits a les transformacions psicofísiques pròpies de l’adolescència, que dificulten la serenitat dels nostres joves. Cal apartar-se de determinades pràctiques, racionalitzar-ne altres i demanar ajuda quan correspongui. Trencar amb l’estigma i la vergonya.
Em sembla important també que ens preguntem si som una societat que sap escoltar. L’acció d’escoltar requereix d’atenció: ha de ser activa i això és terapèutic. Però no es tracta únicament d’escoltar, sinó també de fer-ho amb compassió. De fet, quan algú, siga pels motius que siga, viu la introspecció i practica l’essència, ens apartem d’ell com si tingués caparres. És important que eduquem en la tendresa i ens apropem amb coratge a aquell qui malgrat estar en silenci, està reclamant amb llàgrimes la nostra presència. Sentir-se escoltat és molt terapèutic i si aquell qui escolta sap infondre esperança, la crème de la crème.
L’altre dia vaig preguntar al meu alumnat: Quants de vosaltres confieu amb tots els qui som ací? Pràcticament ningú alçà la mà. Vaig prosseguir: I quants creieu que es pot confiar amb vosaltres? Pràcticament totes i tots. Vivim en temps de fracturació social, això significa que el nostre company de classe o veí pot tenir un greu problema però nosaltres ho vivim amb distància. Necessitem recobrar la confiança entre nosaltres: vivim alienats uns d’altres. Els qui teniu més de quaranta anys, sabreu de què parle quan us dic que abans ho compartíem pràcticament tot: la casa, el menjar, els problemes, ens ajudàvem… De fet, encara recorde el nom de cadascun dels meus veïns, així com la professió dels seus respectius pares. Recorde també que a casa meva, la clau es quedava posada al pany. Les xarxes socials actuals, malgrat regalar-nos likes i seguidors, no fomenten la confiança entre les persones. Poden imaginar-se la soledat que hi ha al darrere de cada persona que viu atrapada a les xarxes socials. De fet, hi ha un fenomen ben curiós: hi ha jove que confia més amb un desconegut que amb la família o els companys de classe.
És important recalcar que a l’Estat espanyol, tenim una mitjana de 6 psicòlegs de cada 100.000 habitants. Les llistes d’espera s’eternitzen, els períodes entre consultes s’allarguen i els desordres mentals es compliquen abans de ser atesos. Llavors es produeix una bretxa entre aquells qui es poden permetre pagar-se un psiquiatra o psicòleg privat i aquells que ni tan sols arriben a fi de mes. La fracturació social de la què parlàvem, ens impedeix lluitar tots junts en un mateix objectiu: la necessitat de més especialistes de la salut mental.
Quan acaba el soterrament, pràcticament tothom torna a la normalitat. Ara bé, la família més pròxima té per davant un llarg pelegrinatge per tots els racons del sofriment. El suïcidi d’un ésser volgut, primerament es viu com un malson, però després es conviu amb un sentiment de culpa i la creença en el fet que s’haguera pogut evitar. Viure un dol d’aquest tipus en soledat i sense comprensió deu ser molt fotut. I el suïcidi, a fi de comptes, és una lacra social que ens està colpejant molt fort. No ho podem permetre, necessitem unir-nos i recuperar la confiança entre nosaltres.
Sin comentarios