L’altre dia, comentava amb uns companys la gran quantitat de joves diagnosticats amb algun problema de salut mental. Pràcticament, en totes les classes hi ha algun cas de TDAH, d’ansietat, depressió, agorafòbia… A més, la pandèmia tampoc ens ho ha posat gens fàcil.
Segons dades de l’Institut nacional d’estadística (INE), la taxa de suïcidi en edat jove també ha augmentat considerablement. De fet, l’OMS reconeix el problema del suïcidi com una prioritat per a la salut pública mundial. No crec que siga arriscat, establir una relació entre el sofriment o la malaltia amb el fet de llevar-se la vida. I sí, evidentment entenc que hi puguen haver decisions de suïcidi totalment racionals i premeditades. Però ara parlem del suïcidi en edat compresa entre els 15 i 30 anys, un fet molt delicat que demana a crits la nostra atenció i dedicació.
Puc entendre la prudència que en determinat moment ha tingut el Ministeri de salut, eliminant certs butlletins dels col·legis per por a produir l’efecte contrari al desitjat. Ara bé, jo no hi veig cap relació de causalitat entre les campanyes de prevenció i l’augment de la tassa de suïcidi. Això sí, en els temps de postveritat que corren, la desinformació i el poc filtratge de la informació és una realitat que convé atendre. Ens hem acostumat a interpretar les coses a la lleugera i a caure en un relativisme preocupant.
Les unitats de salut mental estan sobresaturades i la indústria farmacèutica fabrica les píldores de la felicitat a destall. I mentre el silenci s’apodera dels nostres mitjans de comunicació, es normalitzen les sèries com Los juegos del hambre o El juego del calamar. La ficció sanguinària es normalitza en un món capitalista que ens impulsa a guanyar, sobreviure i triomfar. Un món que estigmatitza la tendresa i a tots aquells qui no formen part del cànon establert. Distopia, li diuen els més doctes.
Com a docent, he impartit moltes disciplines distintes i he treballat en contextos d’aprenentatge ben diferents. Després de tant de temps, tinc la ferma convicció que el nostre alumnat necessita ser escoltat. Compte, parle d’escoltar, oir és una altra cosa ben distinta. Això d´’escoltar, requereix certa harmonia que ni tots tenim ni en tots els moments disposem. Em referisc a mostrar-se interessat i posar la màxima atenció en allò que t’estan dient. Si ho pensem bé, la sensació de saber que quan tu parles l’altre ni t’escolta ni li importa a més de detectar-se amb facilitat, tampoc no és massa agradable. I al contrari, saber que t’estan escoltant amb atenció, és una gran satisfacció.
Escoltar i saber quines paraules utilitzar pot resultar clau. En aquest sentit, el silenci i la paraula són cares d’una mateixa moneda. En realitat, proferir bones paraules és una pràctica pròpia d’aquells qui saben escoltar i guardar el silenci. Fixem-nos com aquells qui diuen coses de trellat, generalment dominen l’art de saber escoltar. Vivim bombardejats de paraules, missatges, ruidos i la pràctica de la meditació podria ajudar-nos a trobar una millor claredat que ens facilitaria les coses. Les pauses en la bona comunicació, són imprescindibles per a un bon acompanyament. Els músics saben de què parle, el silenci és també música.
Vivim en un temps de fàcil paraula. Una generació que escolta poc i parla molt. I allò realment preocupant és que perdem el criteri en la tria dels nostres interlocutors. Els nostres joves busquen a la xarxa, en un xat, en un vídeo de youtube, en un instagramer… Pràcticament tots busquem amb ànsia una resposta als nostres dubtes i angoixes existencials i creiem que es pot trobar amb facilitat. Els adults, hauríem d’estar atents ni que fos per acompanyar els nostres joves i mostrar-los que en la vida no tot té una resposta fàcil. Que la incertesa no és anormal, que tots fracassem diàriament i que tindre períodes reflexius i de màxima sensibilitat no ens converteix, en absolut, en éssers inferiors.
És preocupant quan t‘asseus amb algú i li comentes, per exemple, que estàs fotut… i l‘altre et contesta: «Doncs jo tinc un mal de cama», i a continuació et conta el seu problema. Com a conseqüència d´’això, la teua problemàtica queda totalment aparcada. Està clar que tot depén de la persona amb qui parles, però estic plenament convençut que en l’aspecte d’escoltar estem decreixent. Això sí, quan algú ens diu alguna cosa al mòbil, li responem en qüestió de segons i si no ho fem, aleshores ens demana explicacions. Escoltar, no està de moda. Però som animals socials i és necessària la cooperació.
Acostume a desdejunar al bar del meu poble. Allí m’he trobat amb experts en política internacional, entrenadors personals, assessors polítics. Catedràtics de bar, els nomene jo… I és que quan la cassalla es barreja amb la mateixa crisi existencial, la molt punyetera pega ben fort. Hi ha qui s’entesta i no deixa parlar, i fins i tot és susceptible quan intentes donar raons que amenacen la seua veritat. Ai si Sòcrates alçara el cap…
Em contenta la quantitat de docents que, amb tendresa, escolten el seu alumnat. També a Associacions com la de Víctor Frankl de València que realitza una tasca de gran valor en el procés d’acompanyament del dol i de la mort. L’associació Obertament de Catalunya també fa una tasca fonamental en la lluita contra l’estigma de la salut mental. Evidentment, també als terapeutes, equips d’orientació, docents… A aquells qui escolten i no als venedors de fum, una plaga de la postmodernitat. Perquè en definitiva, guardar silenci i escoltar amb atenció és, en els temps que corren, una gran revolució.
Sin comentarios