A L’ESQUERRA JOAN FUSTER, A LA DRETA JEAN PAUL SARTRE
Mai vaig saber què estudiar en un futur: Psicologia? Dret? Quan era adolescent bromejava amb la Ginecología i m’imaginava amb una bata blanca magrejant el cos d’una Top model. Ja conegueu tots el pes que tenen les hormones a “l’edat del pavo”. Un anyet després vaig caure en la idea que no solament vindrien a consulta xiques com la presentadora Pilar Rubio, sino que també vindrien dones arrugades majors de 120 anys. Casualment i després d’una curta conversa amb el meu germà Isidre, vaig acabar estudiant Filosofía. Coses que passen! Recorde amb molta il.lusió l’assignatura Teoria del Coneixement, impartida en primer curs pel professor Tobies Grimaltos, autor de llibres com El Joc de pensar que tant recomane als meus alumnes. Després de tan sols dues classes vaig tenir molt bones sensacions. Què podem coneixer? Què és el coneixement? Es el coneixement una creença vertadera justificada? El senyor Carlos Moya, membre del mateix departament, també impartia unes classes interessants sobre filosofia de la ment, com del llibre de Stephen Priest: Teorías y filosofías de la mente.
Cada vegada m’agradava més això de reflexionar i de conéixer l’ésser humà però alguna vegada em desilusionava plantejant-me com seria el meu futur laboral. Aquesta preocupació es suavitzaba quan m’imaginava conversant amb intel.lectuals de la talla de Joan Fuster. Per cert, foren interessants les reflexions que despertà el nostre professor d´Antropologia Joan B. Llinares al voltant de l’obra Diccionari per a ociosos. Entre reflexió i reflexió sempre m’ha perseguit una veueta: “Sergiet, tú reflexionant i els teus pares matant-se a treballar”. Tranquils, no era esquizofrènia, el que passa és que a casa meua sempre han sigut molt pragmàtics. No obstant, us asegure que mon pare va llegir alguns clàssics, això sí, pressionat pel meu poder de convicció o habilitat retòrica. Jo li preguntava a ma mare: “Mamà, el papà entén a Nietzsche?” Ella no em responia però em mirava amb una cara sincera i d’absoluta interrogació. Jo sabia que ell preferia les rutinàries interpretacions històriques de Pièrre Vilar o Hugh Tomas sobre la guerra civil espanyola.
Han passat ja 15 anys. El passat divendres vaig assistir a una conferència sobre l’accelerador de partícules que hi ha a Ginebra, el CERN. Vaig coincidir amb molts intel.lectuals de la Ribera. Mentre sopàvem vaig conversar amb Voro Vendrell, Juan Ramón i Ximo (una gran persona). Voro em comentà que havia d’anar l’endemà a plantar un arbre amb els escriptors de la Ribera. Mentre devoraba el plat combinat de sèpia em vingué un interrogant: Què feia jo amb tant d’intel.lectual? Plantejat també d’aquesta manera: Com m’havia convertit en un home de lletres? Són coses que passen, com diria Sartre: “l’home està condemnat a ser lliure”. La sentència és autèntica, són moltes les decisions que prenem i aquestes van configurant la nostra identitat personal. Es molt difícil ser lliure, doncs a més has de ser responsable…
Sin comentarios