Jon Kabat–Zinn fou un metge que en la dècada dels 60 estudià la meditació budista en l’Índia. Quan tornà als Estats Units, fundà un programa de reducció de l’estrès que utilitzava les tècniques de meditació budista i l’anomenà mindfulness. Una pràctica mil·lenària, es va fer un lloc al mercat amb relativa facilitat.
En realitat, el mindfulnes és una actualització de la meditació tradicional. Això sí, s’eliminen els elements culturals, filosòfics i religiosos associats i es redueix a una mera tècnica d’estar presents i observant els esdeveniments de la nostra consciència -impulsos, pensaments, sentiments, sensacions…- sense identificar-nos amb ells. A occident ocorre una cosa similar amb el joga: molta gent practica el joga i son pocs els qui fan ofrenes a Buda i creuen en el Karman.
Actualment, el mindfulness és considerat una porta a les profunditats i un reconeixement de la pròpia dimensió espiritual. Avui en dia es ven com una eina útil per contrarestar l’estrès o l’ansietat. I aquest enfocament basat en en principi d’utilitat, no està del tot malament, però elimina allò més valuós de la meditació: el seu abast filosòfic i espiritual. Si ho pensem bé, meditar no és un mitjà per aconseguir un fi, és un objectiu en si mateixa; una filosofia de vida. Però clar, actualment vivim anclats en una tirania de la felicitat, una societat que demana solucions immediates per a tot.
Aquesta interpretació instrumental del mindfulness, orientada a obtenir objectius, encara que siguin tan nobles com deixar de tenir estrès, distorsiona la natura de la meditació tradicional. Aquesta, en realitat és un camí espiritual per a reconèixer qui som i no una mera tècnica per a sentir-nos millor. També és veritat que practicant aquesta tècnica, hi ha qui aconsegueix connectar amb una recerca interior genuïna i autèntica.
Si allò que volem és conèixer el mindfulness en la seva amplitud, seria interessant estudiar una mica la vida de Siddartha, les diferents tradicions, els textos sagrats, la vida dels monjos, les festes… En l’actualitat, acudim a la meditació amb una finalitat concreta i mai com a modus vivendi. Però compte, amb la filosofia ocorre una cosa similar. Els més atrevits, agafen a Epicur i proclamen la seva màxima: “No tingues por a la mort, perquè quan aquesta arribi ja no hi serem”. No obstant, Epicur allò que pretenia era que aconseguírem la llibertat que ens possibilita una millor reflexió.
Preferim comprar l’eslògan i ens neguem a recórrer un camí. La tradició és lliure d’adaptar allò que ens interessa i portar-ho a les nostres vides. Això no obstant, ni Buda deia que calia meditar quan estàvem nerviosos perquè així seríem feliços, ni Epicur pensava que la felicitat s’aconseguia perdent la por a morir. D’aquesta manera, a més d’ofendre a la veritat també ens estem negant a profunditzar en el camí del coneixement.
Sin comentarios