A tots ens ha passat alguna vegada això de pensar que no n’estem a l’altura: «No crec que puga parlar en públic…», «No sé si li agradaré a aquesta persona…», «No sé si aconseguiré aprovar el curs»….Sol ocórrer, de vegades ens pega el baixonet i arribem inclús a pensar que els altres estan fets d’una pasta molt més dura que la nostra. Tant és així que, encara que ens ho recalquen mil i una vegades, mai no ens consola observar casos en circumstàncies molt més tràgiques que les nostres. Però, no perdem de vista que, tant Dalí, Sòcrates, Beethoven, Mozart i Einstein s’ajupien per fer les seues necesitats i també patien les seues inseguretats. En aquest aspecte, tots estem tallats, a grans trets, pel mateix patró i més tard o més d’hora, de manera imprevista, les inseguretats sempre acaben aflorant.
Quan pensem que no estem a l’altura, sofrim i quan sofrim, adoneu-vos com, moltes vegades, naix una búsqueda per l’autoafirmació. Davant l’adversitat, la nostra voluntat alça el braç, trau el pit i diu: «Iep, ací estic jo». Obeim aquest impuls instintiu, aleshores creixem i ens superem. Diuen també que quan ens assalta alguna inseguretat, ens beneficia això de relativitzar. Relativitza, relativitza, m’han insistit més d’una vegada…Però l’assumpte no sempre és tan senzill.
L’educació ha sigut molt nociva en aquest aspecte. Desde sempre ens han adoctrinat que determinats valors com l’èxit, la felicitat, la competitivitat, la bellesa i la seguretat s’oposen clarament al fracàs, la infelicitat, la cooperació, la lletjor i la inseguretat (feblesa). Jo em pregunte: Que no es pot ser feliç tenint inseguretats? Hem de considerar un símptoma de feblesa tenir inseguretats? Però atenció! Els valors no són únicament apresos, són també un invent, una convenció que creem per viure com si fossem «camells»; d’una manera cómoda. A fi de comptes, els valors els construim amb el llenguatge i aquest n’està ben limitat; Tanmateix per la seva pròpia estructura gramatical i perquè no disposa de suficients paraules per a referir-se al món extens al que fa referència i que difícilment podem captar amb els nostres sentits. Falsa convenció? Potser sí, però útil i necessària al mateix temps.
D’altra banda, tots coneixem persones que quan arranquen a parlar ho fan amb una aparent seguretat, com si estigueren per damunt del bé i del mal. Aquestos, estan convençuts (almenys en aparença) del que diuen i posen èmfasi a intentar convéncer-nos. Això sí, d’empatia ni parlar-ne. Ells poseeixen la veritat absoluta i mai no escolten ni tenen la predisposició per canviar de sentit el seu discurs. Possiblement aquest llenguatge ven molt més en aquest món endormiscat, però què voleu que us diga? No he confiat mai en els «benaurats», sempre he cregut que els llenguatges improvisats i naturals transmeten molta més veritat i essència. M’hi referme, preferisc aquells insegurs que aquells que tenen mel a la boca i en determinades ocasions, potser fins i tot s’exciten escoltant les seues pròpies piruetes lingüístiques. Compte! En cas que tingueu algú així a la feina, aparteu-vos-en i no us mostreu massa crítics. Si us demanen opinió, realment no volen escoltar divergències sinó sols autoafirmar-se. Si no voleu sostraure-vos de discussions, recordeu la màxima: Ells es creuen posseïdors de la veritat i són ells, no mai vosaltres, qui realment no saben estar a l’altura.
Sin comentarios