El dijous passat, mentre dinava amb ma mare vaig pensar en la posibilitat d´anar a Lleida. Era una bona ocasió per visitar els meus amics, allí vaig treballar i vaig viure moments personals i professionals molt importants de la meva vida. Dit i fet, vaig agafar quatre coses, una petita revisió al cotxe i carretera amunt. El viatge fou un poc pesat, no sóc d´aquells que disfruten passionalment al volant.
Una vegada allà, vaig experimentar un sentiment molt bonic que m´agradaria compartir amb tots els meus lectors. Només entrar a una discoteca, dues xiques molt guapes em saludaren tot cridant: Sergi, Sergi…! Què bonic és veure com després de 4 anys els teus exalumnes et recorden d’aquesta manera. Uns minuts després, un bon grapat de xics em saludaren tots contents, eren també antics alumnes. Tots ells, havien passat el periode de l´adolescència, eren ja grans. Em vaig emocionar, fou una emoció molt forta, alguns d´ells em digueren que em recordaven moltíssim, una alumna (concretament) em comunicà que aprengué molt amb les meves classes. La conversa fou curta, no massa plena de continguts però si de sentiments, jo allà tot rodejat de persones que m´estimaven, què bonic! Semblava una pel.lícula, un somni més que una realitat. Descartes ja ho deia: de vegades la realitat pot semblar un somni. Aquest fou un clar exemple.
Una de les sensacions més boniques que pot experimentar un docent és que després d´un temps els seus alumnes el recorden amb alegria. Fent examen de consciència, aquella no fou una època bona per mi, però sempre he intentat no perdre l’alegria i el bon humor. En aquests temps que corren, els docents ho tenim molt complicat, no obstant, l´humor és una eina necessària, la més important de cara la bona comunicació. Es interessant que el professor transmeta als seus alumnes que està disfrutant amb allò que fa. Està clar que avuí en dia “els papeleos” derivats de la societat de control destrueixen la naturalitat de la docència, però jo sempre seré un seguidor de Mario Moreno Cantinflas, us recomane la seva pel.lícula El profe.
No m´agradaria tancar aquest article sense enviar una salutació a Carmen Calderó, profesora de l’Institut Josep Vallverdú a les Borges Blanques (Lleida). Ella, sense dir-me res, va mostar algun dels meus articles als meus alumnes quan jo ja no treballava al centre. El meu amic Jordi Ribas m´ho va comunicar i jo mai vaig mostrar la meva gratitut. Com digué Emili Piera: ser llegit és el millor trofeu que pot tenir un escriptor. Gràcies pel trofeu Carme!
Sin comentarios